El resultat del referèndum d’Escòcia tan seguit com ha estat entre nosaltres ens retorna imatges suggestives dels comportaments polítics dels diferents observadors de casa nostra que caldrà tenir en compte al llarg de les setmanes que ens separen del moment polític singular que és la data del 9 de novembre. Perquè ara ens tocarà a nosaltres. I haurem d’estar a l’alçada del moment que ens interpel·la tan seriosament com a poble.
Sense comentar les alegries de l’espanyolisme que tenen cua de palla perquè en la seva estulta felicitat no saben que han aparegut nus i ensenyant el cul pel ridícul de la seva oposició antidemocràtica a l’expressió de la voluntat popular, hi ha dos actors que van apareixent de manera més i més clara: els qui podem anomenar “independentistes instrumentals de la tercera via” i els qui coneixem com a “independentistes de la ruptura i la democràcia”.
Per als “independentistes instrumentals”, fills d’una prolongada pràctica de l’autonomisme, els resultats escocesos serien un exemple nítid dels seus objectius i interessos profunds, que mai no han abandonat del tot: la utilització de la independència com a espantall, com a instrument de pressió per a aconseguir avantatges concrets, limitats a la conveniència d’alguns sectors socials, a l’estil del concert econòmic i altres demandes avui ja superades. Són els del pacte fiscal ressuscitats, entusiastes patètics d’una tercera via que no paren de proclamar tot i saber que en el cas espanyol no hi haurà cap altra via que la de l’autoritarisme més cru d’inspiració castrense. És la via morta. I enterrada.
Per als “independentistes rupturistes”, per contra, arrelats en la democràcia i encoratjats en la participació popular, un independentisme que s’ha anat engrandint i reforçant al llarg de tantes i creixents mobilitzacions, Escòcia mostra de manera descarada l’escàndol espanyol que representa el fet de voler impedir la votació, de posar-se d’esquenes a la democràcia. Així, a l’Estat espanyol no hi ha ni tan sols el dret humà democràtic més elemental de votar, de manera que el mirall escocès ens retorna la imatge de l’horrible presó de pobles en què ens trobem tancats i emmordassats. La voluntat de fugir-ne no pararà de créixer.
