La qüestió fonamental que convé remarcar, però, en aquest cas, és que la pregunta que es feia tothom en acabar el gegantí esforç col·lectiu de la cadena humana, és a dir: "I ara què?" no ha estat resposta, des de l’àmbit de la política institucional, amb la transparència i la valentia que exigia la qüestió. Tot s’ha reduït a posicions com: "es farà la Consulta el 2014 ... si pot ser legal ..." "S’han de fer els passos necessaris .... però a poc a poc i ben fets ... la gent vol les coses ben fetes ...." Tot plegat circumloquis vagues en un to que es manté en la indecisió habitual ... davant el panorama real que tenim i que és prou clar: una voluntat popular ferma que ja ha demostrat tot el que pot demostrar. I un immobilisme institucional espanyol petrificat i amenaçador.
Tot plegat ha posat en evidència un cop més que, a hores d’ara, encara hi ha en els àmbits institucionals, espais massa grans per a l’ambigüitat. I a la nostra manera de veure, el que s’ha expressat, per damunt de tot, amb la gran mobilització d’avui, és justament que s’ha d’acabar l’ambigüitat, que cal que abordem amb tota la plenitud l’objectiu de la independència de la nostra nació.
Des de la concepció avui més general i estesa entre el poble català de l’objectiu de la Independència, com a pas cap a una nova societat més lliure, justa i democràtica, la superació de l’ambigüitat que es reclama ara i aquí és que avancem sense vacil·lacions cap a la definició i la defensa de la República catalana independent com a instrument polític que pugui abordar les qüestions fonamentals que ens oprimeixen.
La gran expressió de la voluntat popular de la diada d’avui ens dóna, doncs, una força immensa per a emprendre aquest camí de la definició i la defensa de la República catalana independent, un objectiu que pensem que ha de ser la tasca de l’independentisme en la nova etapa que s’ha obert avui.
