En contra del què alguns tenien al guió, la reivindicació de la nació catalana sencera es va fer sentir amb força dissabte passat al Camp Nou, en boca de diversos participants al Concert per la Llibertat. Va explicitar-ho, entre altres, Francesc Ribera; abans d’esmentar l’exercit de la cultura, en la part menys reproduïda de la seva magnifica intervenció, el soldat Titot va ser, com sempre, molt clar: “Una nació està per damunt de resultats electorals concrets, d'analfabets que legislen sobre la llengua i de partides de corruptes que saquegen del treball del poble. I la nostra nació és la de Ramon Llull, la d'Ausiàs Marc, i va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar”.
L’Esquerra Independentista –que, no ho oblidem, durant dècades ha estat l’únic independentisme que hi havia en aquest país- ha defensat sempre la independència, el socialisme i la unitat nacional dels Països Catalans. Això és compatible amb la participació en la creació d’un estat català independent que inicialment no inclogui la totalitat del país? Al meu entendre sí. En conseqüència, si es donés al cas, no només votaria afirmativament en un hipotètic referèndum d’autodeterminació del territori de l’actual comunitat autònoma de Catalunya sinó que faria el mateix en qualsevol tros d’aquest país que m’inclogués al cens electoral. Tant se val que el territori a independitzar fos la comarca administrativa de la Segarra, els antics comtat d’Urgell o ducat de Cardona, la nonada vegueria de Ponent (o, si fos el cas, la central), l’àrea bàsica de salut de Calaf, la província de Lleida, el partit judicial o el bisbat de Solsona, el territori de l’Associació de Municipis de la Vall del Llobregós o la zona atribuïda al concessionari més proper de la xarxa de distribuïdors oficials de la John Deere. Tampoc no se m’acut cap motiu per a oposar-me a la independència de qualsevol tros d’aquest país que no m’inclogui; per què hauria d’estar en contra, si es donés el cas, de que la Catalunya Nord s’alliberés de França o Formentera d’Espanya? Evidentment com més gran fos el tros de país que pogués fugir de les urpes de l’Estat espanyol, o del francès, millor. De la mateixa manera, també votaria que sí a la independència encara que el model social i polític que en pogués resultar no fos inicialment tot el lliure i just que caldria. I, dit sigui de passada, dubto que alguns dels que diuen defensar primer la independència i després la ideologia fessin el mateix si el model d’estat a construir no coincidís amb el seu.
Perdem 3 a 0. No hem assolit cap dels tres objectius formulats en el clàssic lema de l’Esquerra Independentista. Deixar passar la oportunitat d’assolir la independència d’un tros de país perquè aquesta no inclou la totalitat de la nació és com xutar fora un penal –com feliçment va fer un intel·lectual d’un exèrcit aliè durant el recital brasiler de Maracanã- amb l’argument que l’objectiu és guanyar i no pas perdre 3 a 1.
Tornem al milicià Titot: “Fa cosa d'un mes, parlant a Mallorca amb un amic, em deia: "Si podeu fer un estat, feu-lo, però feu-lo ample i llarg i deixeu les portes obertes. La llibertat no serà completa si no és lliure la nació completa". Doncs això, no ens estem de fer gol si en tenim la més mínima ocasió, però siguem ben conscients que marcant el 3 a 1 no guanyem el partit, sinó que només fem el primer pas, imprescindible però insuficient, per a una remuntada històrica.
