Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
De donar-se la mà i d’enfilar-se per les parets
25/08/2013 Josep A. Vilalta
Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà

1985. És el primer estiu amb el carnet de conduir a la butxaca i tant se val una festa major com un concert de rock o d’un cantautor. Qualsevol festa pot ser un bon destí per a una colla de mitja dotzena de joves com tants altres. Avui toca anar a Torà, on un grup basc de nom fàl·lico-gallinaci fa un dels seus primers concerts en aquest país. Aparquen els dos cotxes just a l’entrada del poble, davant del Trèvol, i fan cap al concert, al pati de les escoles, a gaudir de la festa i de la fauna. Al cap d’unes hores un dels membres de la colla, un conegut meu de tota la vida, es troba tot sol davant de l’ajuntament d’on pengen dues banderes: la del país i la de l’ocupant. Però això es pot apriar.

Amb una agilitat que els anys i els quilos acabaran espoliant-li, el meu conegut s’enfila per la façana de la casa consistorial fins a aconseguir agafar la punta de la bandera i l’estira amb totes les seves forces. Simbolismes al marge, la tela és de bona qualitat i no pot arrencar-la. Està trigant més del què comptava. Per por a que l’enxampin opta la solució més ràpida: amb una mà s’aguanta al ferro clavat a la paret i amb l’altra empeny tant amunt com pot el pal metàl·lic de l’estanquera, que surt del seu suport i cau a la plaça fotent un temperi que a l’improvisat escalador li sembla que ha de despertar mig poble. Acollonit, sense esperar a veure si s’obre cap finestra, fuig tant de pressa com pot, amb el trofeu a sota el braç, a mode de llança, per un carrer escassament il·luminat en direcció a la riera. L’escena esdevé encara més quixotesca quan veu davant seu unes figures blanques que es mouen. Per sort no són molins, ni gegants, sinó culs, i pot saltar per sobre. Una mica més enllà d’on copula la punkarrada s’atura, deixa la bandera a terra i, ara sí, amb l’ajuda de mans i peus, arranca el pal de la bandera i s’emporta el drap cap al maleter del cotxe.

Dies més tard un altre dels integrants d’aquella expedició, cambrer, s’esforça per a aguantar-se el riure tot escoltant un client toranès que, indignat, li explica l’abominable crim tèxtil esdevingut a la vila. “Devien ser de fora, perquè a Torà això només ho poden haver fet dos o tres, i els de l’ajuntament ja hi han anat a parlar...”.

2010. El 25 d’abril, aniversari de la derrota d’Almansa, Torà Decideix convoca una consulta popular en la que participen 331 veïnes i veïns. Entre els votants n’hi ha bastants que el 1985 encara no havien nascut i uns quants, pocs, que encara no havien arribat a aquest país. També n’hi ha, qui-sap-los, que ja fa més temps que volten per aquí, inclosos padrins i padrines que venen en colla des del Casal d’avis o a la sortida de missa, gent de tota mena d’entitats, de tots els grups polítics amb representació municipal... El ventall de votants és prou ampli per a abastar des de l’escalador de pa sucat amb oli, que anys enrere havia tret la bandera espanyola de l’ajuntament, fins a regidors de l’equip de govern d’aquella època, que l’hi havien posat. Malgrat aquesta heterogeneïtat, el 95,47% de votants afirma estar d’acord en que “els Països Catalans esdevinguin un estat lliure, independent i democràtic”.

2013. Els últims anys l’independentisme en aquest tros de país ha augmentat considerablement. És molt probable que avui votaríem més de 331 i segur que en cap altre Onze de Setembre s’han mobilitzat tants toranesos i toraneses com enguany. A aquells que han escollit individualment el seu destí geogràfic per a reivindicar l’objectiu col·lectiu cal afegir-hi l’expedició amb destí als trams 112 i 113 de la Via Catalana cap a la Independència, que possiblement encapçalaran els principals representants de la vila -que no s’espantin els propietaris de gossos de l’Ametlla de Mar, que parlo del Brut i la Bruta- per a participar en una Diada que es preveu històrica.

Queden lluny els anys en que els independentistes eren dos o tres a cada poble i en que a les mobilitzacions es coneixia gairebé tothom. Per als que tenim una incerta edat, els anys 80 i 90 són un bon recurs per a explicar batalletes, si cal amanides amb tocs literaris, i un període de la història de l’independentisme que no s’ha d’oblidar. Però mirar enrere ha de servir, sobretot, per a adonar-nos del què hem avançat i per a no repetir errors. Mai no hi havia hagut tanta gent que es declara independentista com ara però això pot no servir de res si es deixa el “procés de transició nacional” en mans de la classe política. Ja ens van fotre durant la mal anomenada “transició democràtica” renunciant a la ruptura amb el franquisme, que propugnava l’Assemblea de Catalunya. Per a evitar una nova “traïció dels líders”, com l’anomenava Xirinacs, cal que la mobilització popular no afluixi, que empenyi més fort que totes les putes i ramonetes que parasiten la política d’aquest tros de país.  I això aquest Onze de Setembre passa per donar-se la mà amb tothom que comparteixi els anhels de llibertat d’aquest poble –des de padrins missaires a púnkies en zel- sense renúncies  dels que continuem volent-ho tot, ni retrets cap als que abans teníem enfront, ni lliçons d’aquells que ara que finalment han trobat el camí ens volen fer de guies. I això no significa, en absolut, renunciar al combat polític en cap moment, sinó aplicar allò que va dir David Fernández en la seva estrena parlamentària: mà estesa i puny tancat.

Des que els independentistes hem deixat de ser quatre gats són les rates les que s’enfilen per les parets. Els espanyolistes furibunds i els vividors del sistema són conscients que si no afluixem  més d’hora o més tard podrem despenjar oficialment totes les banderes espanyoles (i les franceses) dels edificis d’aquest país –de tot el país- i enviar-les al lloc que els correspon: més enllà dels Monegres i del port d’Almansa i ben a la vora del cul del bufó Boadella.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid