Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La llarga mort d'Adolfo Suàrez
10/04/2014 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona


Mentre a Madrid centenars de milers de persones ocupaven els carrers per manifestar amb les Marxes de la Dignitat la indignació i protesta populars per les polítiques governamentals de desmantellament de les proteccions socials i per la desocupació que castiga més de 5 milions d persones, tots els mitjans d’informació eren acaparats per una mort llargament anunciada, que s’ha fet servir com a cortina de fum d’una crisi que està ensorrant moltes famílies i tancant moltes empreses.

A més la mort física de Suárez ha fet tornar momentàniament a la superfície dels informatius una sèrie de personatges sinistres que van acompanyar el president en el seu recorregut polític els anys dels més immediat postfranquisme: Rodolfo Martín Villa, Marcelino Oreja, Miquel Roca Junyent, Salvador Sánchez Teràn...

De fet, Suàrez feia anys que era desaparegut de tota activitat per la malaltia que, per fortuna per a molts,li havia esborrat del tot la memòria, la personal i la històrica; així tothom ha pogut explicar una història tal com li ha convingut i hem vist el Borbó intentant un cop més presentar-se com el salvador de la democràcia i el gran líder de la transició.

Però la memòria que havia perdut Suàrez no l’hem perdut molts dels que sabem que el postfranquisme va iniciar una gran estafa política, unes grans rebaixes dels anhels populars que havien lluitat per una ruptura democràtica i la recuperació del poder del poble i per al poble.

Al centre de totes les maniobres, pactes i grans operacions de desactivació d’una política a favor del poble trobem el nostre personatge: des de la Llei de Reforma Política (novembre 1976) fins als Pactes de la Moncloa (octubre del 77), la compra de la voluntat del PCE a base de la seva legalització i inclusió en el sistema(abril del 77) i l’elaboració de la Constitució (1978);és al centre també de les tres grans operacions polítiques que es resumeixen en aquests tres noms: operació Terradellas, operació Batalla de València i operació monarquia Borbònica; i finalment, el trobem en l’elaboració al mateix temps del mite de la transició exemplar, les bases de la impunitat i la repressió sistemàtica de la dissidència.

¿És que era un fora de sèrie polític? Res més lluny d’això. Era, això sí un fidel servidor de l’Estat franquista, o de l’estat espanyol com a tal, d’aquells que abunden a les Castelles, de procedència més aviat humil, que troba l’empara de gent que domina l’aparell de la dictadura com Torcuato Fernández Miranda (el cap de preceptors del jove Borbó),i el seu mestre icap Herrero Tejedor (valencià, falangista fidel, amb clares connexions amb l’Opus Dei) que coneix i afavoreix Suárez quan Herrero està fent de governador civil d’Àvila). El seu camp d’actuació política és la pura política falangista: la Secretaria General del Movimiento des d’on coneix i practica el control polític típic del franquisme: des del 1958, als 26 anys ja forma part d’aquesta estructura; al 67 és procurador en Cortes per Àvila, el 68 Governador Civil de Segòvia i del 69 al 73 dirigeix l’única i influent TVE. El 75 Herrero Tejedor el fa el seu segon que es converteix en un primer lloc quan Herrero mor en accident de cotxe el desembre de 1975. Suárez és nomenat ministre Secretari General del Movimiento en el primer gabinet d’Arias Navarro. En Fernández Miranda l’inclou en la terna que presenta al Borbó per formar el primer govern de la monarquia i el nou rei , reinstaurat per Franco, li encarrega la formació de govern: Suárez té 43 anys i Juan Carlos de Borbón 37: hi ha una coincidència generacional i de formació franquista que tots dos comparteixen.

Però el que és realment important és el fet que tant l’un com l’altre seran fidels aplicadors de les directrius polítiques que guien la transició espanyola: els interessos dels EEUU amb l’exconseller de seguretat amb Nixon i Secretari d’Estat des de 1973 Henry Kisinger i els alemanys occidentals Willy Brandt, Helmut Kohl i Helmut Schmidt (és igual que siguin socialdemòcrates o democratacristians). Tots estan decidits que el que havien intentat a Xile (un govern d’unitat popular) i la caiguda de la dictadura portuguesa (amb totes les colònies africanes al darrera) amb aspiracions també de poder popular d’esquerra, no es podia reproduir a l’acabament físic del dictador espanyol. A Xile i a l’Argentina els EEUU van aplicar directament la mà dura i criminal: operació Cóndor i cops d’estat militars, milers de desapareguts i assassinats en massa... A Europa,i a l’Estat Espanyol en particular, amb l’ajuda dels alemanys, ja que els assassinats i les morts en massa ja s’havien produït el 36-39 i en la postguerra, l’estratègia no va ser de violència pura sinó de pal i pastanaga: es dóna una certa màniga ampla per a l’actuació de bandes feixistes, però es negocia amb el poder franquista una autodissolució controlada, amb impunitat garantida per als responsables polítics del franquisme i resguard de molts dels seus privilegis de poder econòmic i polític.

La Llei de la Reforma Política (1976) planteja unes quantes concessions democràtiques: sufragi universal, inici d’una reforma constitucional, sense que el conjunt de les “Leyes Fundamentales del Reino” és a dir l’estructura legal del franquisme quedés automàticament derogada, legalització del sistema de partits polítics i dels sindicats de classe, dret de vaga, modificació del codi penal amb una futura amnistia...

El maig del 77 es dissolen les corts franquistes i es convoquen eleccions pel 15 de juny, després d’haver legalitzat el PSOE (febrer) i el PCE (abril) però no pas ERC per exemple i haver fundat Suárez la UCD.

No obstant, els resultats de les eleccions no van satisfer ni els franquistes, ni els protectors americans: certament, va guanyar la UCD (Suárez), seguida del PSOE i PCE , però els resultats als Països Catalans estaven molt protagonitzats per una esquerra combativa i poc espanyola pel gust de molts. La resposta va ser doble: operació Terradellas al Principat i batalla de València i construcció del blaverisme al País Valencià.

L’operació Terradellas anava dirigida a neutralitzar l’esquerra i el catalanisme popular; el 23 d’octubre de 1977, és a dir després que la Catalunya electoral es mostri molt d’esquerres i hi hagi una gran conflictivitat social, Suàrez com a president del govern deroga “per la cara” la llei franquista de 1938 que havia abolit la Generalitat i restableix aquesta estructura republicana de manera provisional i de la mà del que conservava les essències de la Generalitat republicana: el president a l’exili Josep Terradellas. Clarament, l’operació Tarradellas va obrir la porta al pujolisme conservador i ploramiques per molts i molts anys. Es tractava, també, que si és volia tenir un estatut d’autonomia, que aquest ja nasqués condicionat i tutelat després de la Constitució espanyola com un fruit bord, raquític i escanyolit. La famosa Generalitat Republicana quedava equiparada a la mateixa alçada i continguts que la Comunitat de Murcia o la Rioja amb la col·laboració de personatges que es van repetint en aquesta història com Roca Junyent i Solé Tura.

Quatre dies després del “Ja sóc aquí” es signen els Pactes de la Moncloa amb l’objectiu d’avortar la conflictivitat política i social dels treballadors que, malgrat tot, clamaven i lluitaven per una ruptura i unes mesures que desballestessin el poder polític i social de la nova classe dirigent empeltada del franquisme. També aquí hi va haver pal i pastanaga: i firmes com la de Suárez, Roca Junyent Carrillo Fraga, Raventós...dret d’associació sindical i acomiadament lliure, dret de reunió i associació però tribunals polítics d’excepció com l’Audiència Nacional (1977) i la primera Llei antiterrorista (1978). I un sistema de democràcia de baixa qualitat que afectà el sistema polític i sindical que amb els anys s’ha anat podrint, tal com ho estem vivint ara.

I si al Principat va convenir l’operació Terradellas, al País Valencià es va anar desplegant la “batalla de Valencia” i la construcció política del blaverisme, tot a la recerca de produir i consolidar una fractura social dins la societat valenciana i preservar el poder de la dreta: estratègia de xoc basada en l’anticatalanisme i el domini de sectors com Las Provincias, el València club de futbol, el moviment faller, l’esmicolament de la llengua, l’anorreament dels símbols d’identitat, les bombes quan van fer falta i la violència en general... Tot això va encarregar Suárez i el seu entorn als polítics com Abril Martorell i Manuel Broseta, amb un èxit, fins ara evident però actualment en crisi profunda, amb la caiguda en el no res del PSPV i la corrupció que ho ha pervertit gairebé tot, però no ha pogut acabar amb tota la força popular valenciana.

Una altra de les actuacions que hem d’agrair a Suárez i al seu entorn té a veure amb la construcció del mite de la transició exemplar, amb l’elaboració de les bases de la impunitat i el manteniment d’una repressió sistemàtica contra els moviments nacionals català i basc i contra la dissidència política en general: Ja des de la Secretaria General del Movimiento, així que mor el dictador, va ordenar la destrucció d’infinitat de documents que implicaven els repressors i torturadors franquistes; després dóna ordres a Martin Villa i Sánchez Terán, sempre disposats a rendir serveis a l’Estat, i tots dos exgovernadors civils de Barcelona que destrueixen milers d’expedients posant una de les bases de la impunitat actual.

De totes les herències que l’Estat espanyol postfranquista ha preservat de la dictadura, la més evident és la persistència de la repressió El 1976 va ser Suàrez el que va mantenir el decret llei franquista de prevenció del terrorisme.

Suàrez, en efecte, va saltar de la Secretaria General del Movimiento, és a dir dels serveis d’interior, a la Presidència dels governs de la Transició, fins que va ser el propi Borbó i l’entorn militar que ja no el van voler més. Va dimitir a les vigílies del cop d’estat.

Potser el seu nom i tot era premonitori: Adolfo, nascut al poble de Cebreros, Àvila i mort com a Duc de Suárez, sense recordar res del que havia fet i havia protagonitzat.

Valora
Rànquings
  1. De què parlem quan parlem de moviment independentista
  2. Una raó d'Estat per una Catalunya independent: les claus i els actors que van gestionar la treva d'ETA a Catalunya
  3. "Tothom s’hi ha arromangat, però això no ha de tapar la irresponsabilitat en la gestió per part dels responsables polítics"
  4. "A Súmate hi som per les nostres mares, que tot i venir de lluny, ens han ensenyat a estimar Catalunya..."
  5. Pedro Sánchez visita Amer (el poble natal de Carles Puigdemont)
  6. La ressuada temptació de la jaqueta reversible
  7. Condemnat a 1 any i mig de presó el primer detingut als talls de la Meridiana
  8. Encara no som conscients del Clam de Llibertat arreu: #400talls #MeridianaResiseix… 1255 dies @E_Gallinat (Eixample)...
  9. Independència. Ruptura i República
  10. Història de l’esquerra independentista: la història a mig fer
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid