Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Quan Franco matava al garrot: 40 anys de l'execució de Salvador Puig Antich i George Michael Welzel (conegut com a Heins Ches)
01/03/2014 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona

Eren prop de les 10 del matí, que les poques persones que érem davant les portes de la presó Model de Barcelona, vam veure amb impotència i ràbia com sortia el furgó que transportava el cos d’en Salvador Puig Antich cap al cementiri de Montjuic; aproximadament a la mateixa hora el cos d’un altre executat també a garrot, que aleshores es deia que era un polonès anomenat Heinz Ches i que ara sabem que era l’alemany George Michael Welzel,sortia de la presó de Tarragona. Culminava així, una doble ignomínia: el règim franquista executava el jove activista anticapitalista Puig Antich, després de jutjar-lo en un consell de guerra i atribuir-li, sense proves fidedignes, la mort del subinspector Francisco Anguas durant la detenció de militants del MIL (Movimiento Ibérico de l.iberación); Heinz Ches era, al seu torn, executat com a trist afegit, en un intent del govern de Franco de confondre l’opinió pública i d’intentar que la gent assimilés la lluita política a la delinqüència comuna.

Per entendre aquest doble assassinat i, sobretot, per entendre per què el règim de Franco no va concedir l’indult ni el moviment polític antifranquista no es va mobilitzar amb prou contundència per salvar Puig Antich, cal adonar-se que en aquells moments van coincidir les necessitats d’un règim criminal des dels seus orígens i en estat moribund i les d’una transició continuista que ja estava pactant la sortida postfranquista i muntant la maquinària constituent monàrquica; no convenia, aleshores, forçar cap ruptura ni obligar a unes mesures de clemència.

Analitzem breument tant el perfil d’aquella època com el perfil d’uns militants com els del MIL.

Només fent un recull de fets històrics viscuts els anys 1973 i 1974 – anys de les accions, detenció, procés i mort d’en Salvador Puig Antich – trobem des d’una lluita obrera intensissima amb la mort a trets de la policia del treballador Manuel Fernàndez Màrquez a la Central Tèrmica del Besós (4 d’abril 1973), fins a un 1er de Maig amb nombroses topades. L’11 de setembre el capitalisme internacional promou el cop d’estat a Xile i acaba amb al vida del president Salvador Allende; el 25 de setembre es produeix la detenció dels militants del MIL amb la mort del subinspector Anguas i el 28 d’octubre la dels 113 membres de la Permanent de l’Assemblea de Catalunya: tots els membres masculins de l’Assemblea i els del MIL coincidirien, doncs, a la Model. El 5 de setembre el Front Nacional de Catalunya (FNC) difon un full volant sobre l’imminent consell de guerra contra els militants del MIL i la petició de 2 penes de mort per a Salvador Puig Antich; culmina el 1973, el 20 de desembre, amb el judici a la cúpula de CCOO al TOP i el mateix dia amb l’atemptat i mort de l’Almirall Carrero Blanco, president del govern de Franco, el seu xofer i el seu escorta. El 8 de gener del 74 comença el consell de guerra contra el MIL i el 2 de març es compleix l’execució a garrot vil a la presó de la Model. És clar que el règim de Franco estava posseït d’un cec desig de venjança i que la mort d’un altre dels seus en la detenció dels militants del MIL – mort que mai s’ha pogut o volgut aclarir d’on haurien vingut les bales que el van matar- va pesar i molt. Però també és cert que les forces polítiques que van mobilitzar-se per aconseguir l’indult en el procés de Burgos, ara estaven massa interessades en col·locar-se en posició avantatjosa a la línia de sortida per a la previsible cursa pel poder postfranquista: el PSOE fent el congrés de Suresnes, CDC i PSC Reagrupament constituint-se, PCE-PSUC buscant la seva legalització ...i van abandonar Puig Antich a la seva sort, igual que va passar uns mesos després amb els afusellats d’ETA i el FRAP. Començava el que Xirinachs anomenà “la traïció dels líders”.
Només l’abril del 74 ens oferí una nota positiva amb la caiguda de la dictadura portuguesa.

El que en aquell moment s’empassaren les forces polítiques més influents, sobretot el Psuc, va ser una farsa de judici amb nombroses irregularitats, alteració del sumari i desaparició de proves clau. Ni els trets que es van disparar en aquella detenció van ser aclarits ni les bales i pistoles analitzades científicament ni l’autòpsia del subsinspector mort oferí cap garantia de veracitat. Ni en aquell moment ni anys després el 2003 en el recurs de revisió instat per la família Puig Antich davant el Tribunal Suprem.

Tampoc el perfil de lluitador de Puig Antich i el MIL no abonava que forces com el Psuc, aleshores clau en la lluita antifranquista, s’esforcés en la seva defensa: realment no era “un dels seus”.

Salvador Puig, 3r de sis germans, era un fill de la derrota republicana: pare d’Acció Catalana, exiliat i retingut al camp d’Argelers, retornat a Barcelona i condemnat a mort i indultat i fent, doncs, una vida de perdedor. Fent estudis nocturns de Batxillerat Salvador fa amistat amb els germans Oriol i Ignasi Solé Sugranyes, futurs companys de lluita en el MIL. Molt impactat pels moviments de masses de 1968, s’inclina per l’acció de defensa armada en els Grups Autònoms de Combat amb posicions ideològiques llibertàries i d’autonomia obrera; participa en diversos atracaments a bancs, destinats a finançar les lluites obreres i les publicacions clandestines. Ell i els seus companys mantenen contacte amb els vells militants cenetistes de Tolosa. El setembre de 1973, després d’un atracament en una oficina de la Caixa a Bellver de Cerdanya, la Brigada político-social de l’aparell repressiu del franquisme endega una forta ofensiva contra els militants del MIL i detenen successivament Oriol Solé, Josep Lluís Pons Llobet, Santi Soler. Utilitzen Santi Soler com esquer per atraure en un lloc Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig Antich; en el transcurs d’aquesta múltiple detenció es produeix el confús tiroteig on mor el subinspector Anguas i queda greument ferit Puig Antich. La resta ja és sabuda.

«Nosaltres érem marxistes, obreristes i també independentistes» explica fa uns mesos un Garriga Paituví entrat en la seixantena al periodista Jordi Panyella segons consta a Salvador Puig Antich, cas obert (Angle editorial 2014). Lluita armada, ideologia llibertària, acció directa, catalanitat evident... mala peça al teler per aconseguir el suport ferm de gent que treballava per a la “reconciliación nacional” en el marc d’una transició sense ruptura. «Aquell tràgic divendres que van posar en capella Salvador Puig Antich, per morir l’endemà a mans del botxí, l’Assemblea de Catalunya ni tan sols va reunir-se!» –denunciava el 1977 l’activista independent de l’Assemblea Salvador Casanova. I jo recordo aleshores un dur enfrontament amb la gent del psuc que manava a l’Assemblea d’Intel·lectuals i Artistes (els incombustibles Folch, Portabella, etc.) a propòsit de la necessitat de mobilitzar-nos contra aquella pena de mort i les seves reticències a fer-ho. Amb ràbia i impotència, doncs, vam veure com s’acomplia la mort a garrot. Amb ràbia i llàgrimes al ulls segons recordà molts anys després el periodista Manuel Trallero, aleshores estudiant d’història i alumne de la historiadora Eva Serra, en un article a La Vanguàrdia (17-02-2006): «Todavia recuerdo a Eva Serra tras la ejecución, en clase de història agrària, lamentándose entre amargas làgrimas de ello. No lo olvidaré nunca. !Cuànta razón tenía! Una pàgina negra de la lucha antifranquista en Catalunya que algunos tratan de tapar ahora...como sea ».

Va ser l’insubornable Ramon Barnils qui va dirigir un grup de periodistes joves en el primer assaig seriós que es va fer sobre aquest procés: La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el M.I:L. (Empúries 1985), llibre que continua sent imprescindible.

Quaranta anys després, davant la possibilitat que el judici i sentència siguin portats a denunciar i revisar davant la justícia internacional, ni que sigui a la llunyana justícia argentina, molts continuem sense oblidar totes les circumstàncies d’aquella ignomínia.

Valora
Rànquings
  1. De què parlem quan parlem de moviment independentista
  2. Una raó d'Estat per una Catalunya independent: les claus i els actors que van gestionar la treva d'ETA a Catalunya
  3. "Tothom s’hi ha arromangat, però això no ha de tapar la irresponsabilitat en la gestió per part dels responsables polítics"
  4. "A Súmate hi som per les nostres mares, que tot i venir de lluny, ens han ensenyat a estimar Catalunya..."
  5. Pedro Sánchez visita Amer (el poble natal de Carles Puigdemont)
  6. La ressuada temptació de la jaqueta reversible
  7. Condemnat a 1 any i mig de presó el primer detingut als talls de la Meridiana
  8. Encara no som conscients del Clam de Llibertat arreu: #400talls #MeridianaResiseix… 1255 dies @E_Gallinat (Eixample)...
  9. Independència. Ruptura i República
  10. Història de l’esquerra independentista: la història a mig fer
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid