Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Àlvar Valls, militància, presó i exili
17/03/2014 Pau Juvillà

Per Pau Juvillà Ballester, membre de la CGT i de la CUP de Lleida

En breu tindrem a les llibreries dos textos que omplen uns quants buits en el fil roig de l’independentisme. D’una banda una biografia d’Àlvar Valls sota el títol Al cap dels anys: Militància, presó i exili (1970-1998), i de l’altra el llibre que escrit per Oriol Falguera anomenat L'Exèrcit Popular Català. 1969-1979. La Casa es presenta com "el llibre definitiu sobre la organització secreta que es proposava ser el nucli embrionari d'una institució militar catalana entre 1969 i 1979."

La de l’Àlvar és una biografia ben escrita, gens autocomplaent i amb una bona dosi d’irona, que inicia el seu relat polític en l’entrada al Front Nacional de Catalunya l’any 1970 per passar a una incipient “Kale Borroka” fins a l’entrada a “la casa”, el que la policia anomenà després EPOCA (Exèrcit Popular Català). La caiguda del seu escamot i la seva detenció (amb les corresponents tortures a Via Laietana) li ocasionaren presó, amnistia i per acabar, com enuncia el títol del llibre, exili i novament presó a Andorra.

El text afegeix algunes peces més al trencaclosques de la història de l’independentisme del segle XX i es ben útil, un cop “finiquitada” la transició, per recordar-nos novament que existí un independentisme de combat que, contràriament al que ens volen fer creure, s’oposà al pacte de les elits. Que existí una resistència activa a la transacció d’un règim a un altre, una lluita que ens ha permès  de ben segur arribar fins on som ara.

No concebo l'estructuració d'un moviment sense la reivindicació de la coherència, militància i honestedat dels que ens han precedit, un projecte polític com el que defensa l’Esquerra Independentista només es pot entendre des de la suma individual de moltes persones que, en un moment o altre, n’han format part.

En aquest cas l’Àlvar, com en el de tants d’altres, foren militants en els moments més difícils, quan existia l’anomenat oasi català, a l’Estat Espanyol el consens envers la transició era màxim, i la pressió política (i també judicial i en ocasions policial) envers les resistències també.

És de justícia que en un moment com l’actual fem una ullada enrere per recompondre poc a poc la nostra història i aquells i aquelles que la van construir. Diu l’Àlvar en la introducció, “I una última cosa: quan algú m’ha preguntat si creia que tot allò va valer la pena, sempre li he respost amb la jaculatòria del poeta: «res no és mesquí ni cap hora és isarda». O bé, parafrasejant Mandela: «si tingués el temps a les mans, tornaria a fer el mateix».

Valora
Rànquings
  1. Zeroport anuncia el recorregut de la manifestació contra l’ampliació de l’aeroport del Prat
  2. Hi som. Pengem l’estelada al balcó!
  3. Risc més esforç és igual a riquesa?
  4. El Sindicat de Llogateres obre el curs davant un bloc amenaçat per l’especulació
  5. Recuperem el discurs de Blanca Serra al Fossar de les Moreres l’Onze de Setembre de 1981
  6. Es reprenen les concentracions davant de la comissaria de Via Laietana 43
  7. El Museu d’Història de Catalunya recupera els grans concerts de la Transició
  8. Lluc Salellas: “la unitat popular ha de començar al carrer, es construeix des de baix, que és d’on poden sorgir els continguts i les propostes realment transformadores i revolucionàries que necessita el poble”
  9. La Marxa Macià recorrerà el camí de Prats de Molló a Olot cent anys després
  10. Carme Travesset recorda Blanca Serra al Fossar de les Moreres
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2026 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid