Peña-López, professor i investigador confeccionava, ara ja fa uns dies, la línia de temps de l’Independentisme Català. Una història que, com diu ell mateix, és un batibull de sigles i organitzacions que poc a poc han anat confeccionant un independentisme d’esquerres que majoritàriament ha confluït en la CUP.
Amb el treball anterior queda clar (malgrat intuïtivament i vivencialment molts ho coneixíem) que la Candidatura d’Unitat Popular duu a la saca una història, la pròpia, confegida a partir de moltes altres històries que –amb força sotragades- han traçat les moltes organitzacions que han nodrit l’espai de l’Esquera Independentista. Per exemple, i només a Lleida ciutat, en 30 anys s’ha passat per MDT, AIP, Catalunya Lliure, Maulets, GIR, CUIR o AEI, per les que varen passar un parell de generacions de persones militants –de vegades competint de forma simultània i fratricida per l’espai, d’altres col·laborant i a la fi confluint- algunes dels quals es van trobar l’any 2006, junt a noves incorporacions procedents dels moviments socials i de l’impuls d’un Casal Ocell Negre sortosament aliè a un passat més que atomitzat, per donar vida a l’embrió de l’assemblea local de Lleida.
Arreu de les comarques la CUP ha recollit –i aprofitat- el llegat de moltes d’aquestes sigles, però també en la seva creació i posterior creixement, hi han participat d’altres elements al·lògens a l’EI: alguns d’ells propers a organitzacions anticapitalistes i d’esquerres no estrictament independentistes, moviments socials o de l’entorn del moviment llibertari i anarcosindicalista tot configurant una organització diversa i plural.
Un dels nostres acords d’assemblea nacional com la ponència l’Alternativa Necessària, definia així a la mateixa CUP com a “espai útil per totes aquelles persones i col·lectius amb voluntat transformadora que lluiten per la llibertat del nostre poble, amb la intenció de ser un espai de confluència de l’Esquerra Independentista, així com dels moviments socials, en la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans”. Un espai que “vol ésser l’expressió pública de la unitat popular, un moviment que es composi de les organitzacions de l’Esquerra Independentista i dels moviments socials transformadors i anticapitalistes dels Països Catalans”. Un corpus ideològic, el de la unitat popular de que ja es varen dotar les primeres CUPs, que depassa de l’estructura clàssica dels moviments d’alliberament nacional d’esquerres dels anys 70 i que, ara i avui, podem dir que hem posat en pràctica arreu del territori.
La participació d’aquestes persones, organitzacions i moviments, que no formen part del que es defineix estrictament com a EI, en la nostra praxi quan ens trobem, de facto, treballant en espais unitaris al carrer consolidats per l’efecte de la crisi-estafa i les retallades als drets socials i, així mateix, en el nostre discurs permeable a totes les lluites que es van inserint en les nostres demandes d’alliberament nacional i social, -a banda de l’obvietat que enriqueix i eixampla els marges de la CUP- ens acosta a la Unitat Popular com a motor de canvi real i ens obliga a repensar, constantment, el model orgànic del moviment.
Necessitem fer-lo àgil i flexible per permetre compartir treball i pensament amb d’altres organitzacions o moviments, com poden ser diferents sindicats combatius i de classe o el Seminari d’Economia crítica Taifa, que han de participar en la confecció de la proposta economico-social que esmeni la totalitat i per esdevenir una estructura en xarxa, oberta i permeable que actualitzi -i faci realitzable- el valuós llegat dels lluitadors i les lluitadores per la independència i el socialisme que ens han precedit.
