Fa uns mesos, en un article sota el títol “Dret a decidir, independència i les esquerres”, Frederic Prieto, primer alcalde democràtic de Cornellà pel PSUC, escrivia que “el procés per assolir la independència porta, en ell mateix, una forta càrrega revolucionaria”. Es un fet històric que els processos de ruptura (i aquest podria acabar esdevenint-ho) porten en si mateixos la possibilitat, per un breu espai de temps, d’un canvi en l’estructura social i el model econòmic.
L’Esquerra Independentista ha dut a terme, a través dels anys i de les diverses sigles que l’han compost, una feina de denúncia i resistència i també de construcció, sovint parcial d’una alternativa complerta. En el cas de la CUP, després de les darreres assemblees centrades molt especialment en debats orgànics o en la participació per primer cop en les eleccions al Parlament de Catalunya, ens queda per teixir encara una proposta, clara i concreta sobre el tot que estigui llesta per quan arribi el moment de decidir.
Una proposta que reculli la bona feina de l’Esquerra independentista des del seu naixement, però també dels centenars de col·lectius, organitzacions i persones que, des del seu territori o sectorialment llauren experiències de transformació concretes i reals.
Remarcava Salvador Seguí en un discurs el 4 d’octubre de 1919, i era una de les seves obsessions, que “el proletariat s’ha de capacitar pel dia del traspàs de poder”, incidint en la preparació i fent esment en la necessitat de disposar d’una organització capacitada i organitzada (en el seu cas òbviament la CNT) per quan arribi aquest traspàs.
Es doncs, moment per recollir les peces que ens donen del Col·lectiu d’Economistes Crítics Taifa, de la gent de la PAH, de la marea groga, de la campanya Independència per canviar-ho tot, de les experiències i el fons intel·lectual del sindicalisme combatiu, dels centenars de lluites i projectes que bateguen en el nostre país (on nosaltres en som part indestriable) per establir com volem que sigui l’organització social per la qual lluitem, des de les relacions econòmiques fins a les que haurem d’establir amb la resta dels territoris que componen els Països Catalans per tal d’enfortir la nació complerta.
Seguí acabava el discurs tot dient que “cal llegir molt i discutir encara més; però quan arribi el moment de traduir en realitats totes aquestes coses, que ens trobin suficientment preparats, que ens trobin tenint la idea matriu, que tinguem el braç fort, que tinguem l’organització vertadera per traduir en realitats les nostres idees.” Ens queda, doncs, feina per fer.
