Frederic Prieto, primer alcalde democràtic de Cornellà pel PSUC, escrivia el 6 de setembre un article molt interessant al digital “la lamentable” que sota el títol “Dret a decidir, independència i les esquerres” feia una anàlisi del procés que actualment s’està duent a terme a Catalunya des d’una visió d’esquerres.
L’article conté reflexions molt interessants com que “confondre l’ANC amb Convergència o amb el Govern de Convergència amb el suport d’ERC. Pretendre, amb l’actual correlació de forces, que estigui clar prèviament quin tipus d’Estat independent farem i com afrontarem la crisi actual un cop independents, és no tenir sentit de la realitat” o d’altres mes contundents i esperançadores com que “el procés per assolir la independència porta, en ell mateix, una forta càrrega revolucionària, que caldria liderar i canalitzar, en lloc de marginar-se”.
L’anàlisi que feia Prieto, al meu entendre acurat i encertat, és una mostra del camí que han seguit diversos dels militants o exmilitants d’aquell Partit Socialista Unificat de Catalunya que en la clandestinitat i en els principis de la transició és definia dins de l’espectre del “catalanisme popular” però que patia un greu error d’apreciació segurament a causa dels perjudicis que, en el seu sí, plantà Jordi Solé Tura associant moviments d’emancipació nacional amb burgesia.
Un camí que fa que el binomi entre emancipació nacional i social sigui cada cop mes estret entre les esquerres transformadores i que es pogués visualitzar, per exemple amb l’encerclament de la Caixa paral·lelament a la Via Catalana. Un lligam necessari que ha estat ADN de l’Esquerra Independentista arreu dels Països Catalans des dels seixanta fins ara i que es herència, en part important, d’un PSAN escindit del FNC el 1968 empeltat pels moviments comunistes i socialistes que recorrien Europa i gran part del món.
Es doncs ara quan una part dels valors històrics de l’espai de l’Esquerra Independentista tenen una major visibilització pública després d’anys de lluita i esforços per part de molts i moltes militants. Un moment històric on no hi ha lloc per al resistencialisme i sí per a l’ofensiva política. Un moment on cal eixamplar l’espai de la Unitat Popular amb tots aquells que hi estan arribant procedents d’anteriors posicionaments més ambigus o fins i tot autonomistes i socialdemòcrates, els quals cal reconèixer, assumir i admetre sense repartir carnets de trajectòria històrica.
Ara és moment per fer créixer aquesta unitat popular d’esquerres i fer que esdevingui una eina comuna que ens permeti emplenar la paraula independència de contingut social i eixamplar-ne la base.
