Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Menteix. Copia. Enganxa. Menteix. Copia…
30/04/2013 Josep A. Vilalta
Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà

Quan els mitjans parlen de Torà ho acostumen a fer per aspectes negatius. O almenys aquesta és la sensació que en tenim molts, segurament compartida amb altres pobles, en veure el nom del municipi en notícies que parlen d’accidents, d’incendis, d’inundacions, de lamentables episodis de la crònica negra o de misèries de la política municipal. Dos dels fes que més han centrat l’atenció mediàtica cap a la nostra vila han estat fruit de dues actuacions excessives -judicial l’una i municipal l’altra- que, curiosament, comparteixen una característica sovint difícil de demostrar: la constant repetició, per part de gairebé tots els mitjans, d’una mentida evident.

Ara fa deu anys, amb motiu d’una anada d’olla del jutge Garzón coneguda com el “cas dels joves de Torà”, se’ns va informar reiteradament del suposat incendi de la casa d’un regidor del PP. Al marge de qüestions subjectives i/o més difícils d’aclarir, com l’abast o la gravetat dels fets, part del contingut de la “notícia” era objectivament mentida, i fàcil de demostrar: amb un simple cop d’ull als resultats electorals es podia veure que, afortunadament, el PP mai no havia obtingut representació al consistori toranès. Però, malgrat la facilitat amb que es podia contrastar la notícia, els mitjans van abstenir-se de fer-ho i van copiar i enganxar una vegada i una altra la falsa notícia, concedint al personatge una acta de regidor que els electors s’havien abstingut d’atorgar-li.

Des de fa un any, amb motiu d’una anada d’olla del tinent d’alcalde coneguda com el “cas del gos de Torà”, tot sovint se’ns informa de la destitució del principal protagonista dels fets. La majoria de notícies que apareixen sobre el cas fan esment a que “arran d'aquest episodi, l'alcaldessa de Torà va destituir Alsina del càrrec de tinent d'alcalde, tot i que va mantenir l'acta de regidor”, malgrat que aquesta destitució no es va produir en cap moment (i, dit sigui de passada, no veig perquè l’alcaldessa hauria d’haver cessat el seu número dos) i d’aleshores ençà el seu protagonista fins i tot ha assumit en alguna ocasió l’alcaldia en funcions. En aquest cas es coneix l’origen de la mentida, que va ser difosa en un comunicat de premsa de CDC de les comarques de Ponent. Malgrat una nota de premsa de la CUP advertint de la falsedat de la notícia, i tot i tractar-se d’una qüestió que, de ser certa, hauria d’estar documentada en un diari oficial, els mitjans s’abstenen de fer-ho i van copiant i enganxant reiteradament la falsa notícia, negant al personatge la seva condició de tinent d’alcalde que l’alcaldessa s’ha abstingut de revocar-li.

Com podem veure en els dos casos es tracta de mentides fàcils de detectar si els periodistes fessin allò que se suposa que han de fer: contrastar la informació, una pràctica periodística que, pel que sembla, està passada de moda. De moment, a l’espera que el rigor periodístic esdevingui vintage, el bàndol local s’ho acostuma a prendre amb filosofia:  “- A veure que diu avui el mentider...”- comenten els veïns a l’agafar el diari.

Es veu que d’un temps ençà quan els mitjans internacionals parlen d’aquest (tros de) país acostumen a fer-ho negativament. El “cas català” no desperta simpaties entre els grans mitjans, decisius en la creació de l’opinió pública, que presenten el fet nacional català com una particularitat regional i les aspiracions democràtiques catalanes com una vel·leïtat separatista, fruit d’un egoisme xovinista, o fins i tot xenòfob. Aquí les falsedats repetides no són simples anècdotes de caire local, ni la font dels mentides un responsable territorial de premsa d’un partit disposat a salvar el cul d’una simple alcaldessa. Això és una guerra: en qualsevol procés d’alliberament nacional un dels principals combats que cal guanyar és el de l’opinió pública, tant a l’interior del país com a fora. I per combatre amb garanties en aquest terreny contra uns estats disposats a utilitzar tots els mitjans –incloses les armes de distracció massiva- caldrà fer ús de tot l’armament de que es disposi: agències de noticies, ràdios i televisions públiques... Si, pel contrari, el què fem és seguir la moda de desmantellar les poques estructures d’Estat de que podríem disposar, és més que probable que quan es parli d’aquest (tros de) país als mitjans de comunicació internacionals es faci amb el mateix rigor que alguns mitjans més propers solen dedicar als assumptes que afecten la gent de poble i amb el mateix interès que poden tenir quatre campanars més enllà les anades d’olla del protagonista de la crònica local de torn.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid