Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"El documental no deixarà indiferent a ningú. Prometem polèmica"
10/07/2013 Entrevistes

Amb la fita posada en el documental “Manuel de Pedrolo, trencant l’oblit”, parlem amb Adelais, la filla de Manuel de Pedrolo

Adelais de Pedrolo és la filla única de Manuel de Pedrolo i Josefina Fabregat. Nascuda a Barcelona el 1951, la seva vida transcorre entre Palafrugell i Tàrrega. En aquesta darrera ciutat hem anat a cercar-la. En un immoble centenari del carrer Major s’ubica  la casa familiar on Manuel de Pedrolo va viure la infantesa i l’adolescència i passà tots els estius de la seva vida a partir dels anys 50.

Des del 2005 s’ha posat al capdavant de la Fundació que porta el nom del seu pare,  per tal de procurar custodiar el seu patrimoni i rescabalar de l’oblit la figura d’aquest autor segarrenc universal: un ateu marxista, independentista radical, amant de la lectura i l’escriptura que sempre va conrear amb plena lleialtat als seus principis. Els mateixos valors que el portaren a una fidelitat inqüestionable a la seva llengua i cultura, a la seua terra: els Països Catalans.

Des de fa uns dies es troba enfeinada impulsant la campanya de micromecenatge per finançar part del cost del documental que tractarà sobre l’obra, vida i pensament del seu pare. Un projecte compartit amb Zeba Produccions.

Zeba Produccions i la Fundació que presideixes heu arribat a un acord per tirar endavant un documental sobre el teu pare. Què creus que aportarà el documental a la trajectòria literària i vital de Manuel de Pedrolo?

Del meu pare puc dir que vivia obsessionat per la llibertat, si se’n pot dir així... perquè no se sentia lliure. Parlava molt de les llibertats personals i col·lectives i també de les reivindicacions socials. Afirmava que era la seva “gran preocupació que em domina, ja que sempre he viscut sense llibertat ”, va dir quan va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. “El famolenc pensa contínuament en el pa, la seva subsistència diària; així n’he estat jo d’obsés”. La seva vitalitat rau en la seva constant recerca per deslliurar-nos de l’opressió que ens subjecta.

D’esdevenir, en darrera instància, nosaltres mateixos responsables últims de les nostres decisions i com la voluntat pot fer canviar les nostres vides i ..perquè no, el món mateix. Aquesta preocupació nodreix la seva rebel·lia i posició transgressora que el duu a enfrontar-se contra gairebé tot i contra tothom que considera que ha arraconat les seves pròpies conviccions. Amb la seva ploma volia combatre el poder. Sempre va ser conscient del paper que li tocava de jugar en aquest context i les seves conseqüències: la censura, que el va acompanyar tot el franquisme i el silenci de molts àmbits respecte a la seva obra.

"Amb la seva ploma volia combatre el poder"
Amb Pedrolo trobem un autor entregat en cos i ànima a l’escriptura. Cent vint obres proven la immensitat del llegat que ens va deixar. Un home, el teu pare que ben aviat descobreix una passió forassenyada a escriure. Deia que no tenia cap altra manera de comunicar i de fer-se entendre. Què el motivava a escriure?

El meu pare solia dir que la seva passió per la escriptura li venia perquè...possiblement no era capaç de fer res més. Va començar de molt jove a escriure, a casa seva li encomanaren el gust per la lectura que conreà gràcies a la fabulosa biblioteca del seu pare i avi...Ara bé, al meu pare si alguna cosa el fascinava era la necessitat de comunicar i, per tant, d’incidir en els altres.

Era conscient del temps que li va tocar de viure, i que a pesar del silenci i la persecució del que eren objecte la nostra llengua i cultura...a pesar de tot això, com li agradava insistir, la literatura catalana existeix. I això mateix ja constituïa un fet resistent, inqüestionable, que posa de manifest la nostra voluntat de ser. I ell, a la seva manera, com ho entenia, col·laborà com sabia fer-ho, aportant-hi algunes obres. Això sí, sempre es va sentir inserit en aquest món, el de les Lletres, de manera marginal, a banda de tota elit o etiqueta.

L’entrega total del teu pare per la literatura el feren tractar diversos gèneres (teatre, poesia, assaig, narrativa curta, novel·la...) i tot tipus de registres i estils. En quin gènere penses ens transmet millor el seu pensament o reflexa millor el seu compromís social i ètic?

No és fàcil de contestar...El meu pare el que de veritat se sentia era novel·lista. Ara, es ben obvi que tots els gèneres li varen interessar. I tant en novel·la, teatre, assaig, com en articulisme periodístic, la poesia..., tant se val, trobem que li serveixen per explicar el seu propi món que ens duu al retrat d’ una societat reprimida, tant socialment, sexualment com políticament i és capaç d’imaginar-se les possibilitats d’alliberar-se d’aquesta opressió. Tots els gèneres els va emprar per a comunicar el seu missatge...ara, potser en el teatre i en una part de la novel·lística reflecteix millor aquest compromís.

La poesia, una altra gran “oblidada”, sempre he dit que és una llàstima la poca o nul·la difusió que se n’ha fet perquè allí hi ha un nu integral dels seus sentiments; ens posa de manifest la seva angoixa, la seva desesperació, el seu rebuig a tot allò que és injust. A banda, es clar, dels articles periodístics quan sobretot a partir de mitjans dels 70 comença a col·laborar amb l’Avui, també al Diari de Barcelona on fa una constant professió de fe independentista i d’esquerres sense embuts.

"... al Diari de Barcelona on fa una constant professió de fe independentista i d’esquerres sense embuts"
Sovint, es parla de Pedrolo com un dels nostres autors “proscrits”, silenciats....Per què creus que plana el silenci damunt d’una obra que tant ha aportat a la literatura catalana contemporània?

Doncs pel que hem estat parlant fins ara, ni més ni menys. És ben clar que el posicionament polític del meu pare molestava...i encara molesta. Que molesti encara avui ho trobo molt més incomprensible, però... Era obvi que molestava tant en el contingut com en les formes, fou un transgressor nat i, ja dic, va combatre gairebé contra tothom del món cultural, polític...no en deixà gairebé ni un dempeus. I això passa factura, és clar.

Ell sabia que es limitava amb les seves posicions, però també era conscient que el paper que havia de jugar. Va escriure sempre en català i mai es va deixar entrevistar, fins i tot quan guanyava un premi, si no era en la nostra llengua i se li havia de deixar parlar sobre la independència i els Països Catalans. Sempre es va negar a escriure en una publicació en espanyol o bilingüe. Però no era només una posició personal, exigia el mateix de la resta de col·legues a qui retreia que abandonessin les pròpies conviccions.

"Va escriure sempre en català i mai es va deixar entrevistar, fins i tot quan guanyava un premi, si no era en la nostra llengua i se li havia de deixar parlar sobre la independència i els Països Catalans"
I malgrat aquest silenci, obres seves com el Mecanoscrit del segon origen són un veritable best-seller, de les més venudes de la nostra literatura. Pedrolo a través de les seves novel·les i dels seus articles arriba a enganxar a molts lectors i a tenir fidels seguidors...Llavors, no es contradictori?

“Una de les més venudes”...no, la més venuda en tota la història de la literatura catalana. Contradictori? No ho sé, el que sí sé es que suposa una paradoxa. Que justament una trajectòria literària tan extensa i rica,..i aquest silenci.

Però ja dic, mantenir-se fidel als propis principis fins a les darreres conseqüències, de vegades, sovint, porta a determinades situacions. Però era coherent amb la seva manera de ser i de pensar. Això no se li pot retreure. Conseqüent i insubornable.

Abans esmentava el Mecanoscrit, una de les novel·les més llegides en català. Insisteixo, no es injust que un autor amb més de 120 obres, gairebé només se’l conegui per aquesta novel·la?

Completament d’acord, sí. El meu pare deia que si hagués sabut l’èxit que arribaria a assolir el Mecanoscrit...possiblement no l’hagués ni començat a escriure. Bé, no es que vulgui treure importància al que suposa Mecanoscrit de segon origen dins l’obra del meu pare, o que no sigui una bona obra, ..que ho és i força. Però reuneix el millor i el pitjor que li pot passar a un autor.

L’èxit aclaparador del Mecanoscrit ha dut a l’oblit a una part important del conjunt de la seva obra. Per exemple el cicle Temps Obert, la tetralogia La Terra prohibida, el recull de contes Trajecte final, Totes les bèsties de càrrega, Es vessa una sang fàcil, Acte de violència,...i tantes d’altres...O el teatre que no es prou reconegut i en canvi és de gran qualitat, contundent, transgressor contra les normes socials dominants, el conformisme, amb afany de revolta i la solidaritat per

"L’èxit aclaparador del Mecanoscrit ha dut a l’oblit a una part important del conjunt de la seva obra. Per exemple el cicle Temps Obert, la tetralogia La Terra prohibida, el recull de contes Trajecte final, Totes les bèsties de càrrega"
Un escriptor compromès com ho va ser el teu pare, fins al punt que no es pot deslligar la seva obra del seu compromís ètic i polític, és un mal autor ? Ja saps que molta crítica –d’aquí i d’arreu- consideren que literatura i compromís, si van de la mà, fa mal a ambdues.

Doncs no ho comparteixo. Es una frivolitat. Considerar que els avatars polítics dels autors són una cosa aliena al seu text literari, com si no anés amb nosaltres, els lectors, com si ens situéssim per damunt del bé i del mal...no em sembla possible.

Crec que darrera aquests criteris s’amaga una visió i posició socialment conservadora, pretesament molt oberta i liberal, però retrògrada, no la trobo gens acceptable. Què seria escriure i no provocar (en sentit constructiu o destructiu, tant se val)?

Cal que el món de la cultura, el món acadèmic, editorial, etc facin una revisió crítica de l’obra sencera pedroliana? Un referent intel·lectual encara per (re)descobrir?

Cal, i tant que cal aquesta visió global del conjunt de l’obra del meu pare. Encara no s’ha fet després de 23 anys de la seva mort...i hauria tant per aportar-hi! Una de les coses que certa crítica es despenja per a justificar el silenci que plana sobre l’obra del meu pare es que a causa de la censura, molts llibres seus no veieren la llum fins 10, 15, 20 anys després de ser escrits.

A partir dels anys 70, sobretot, quan molts d’aquests títols són editats ho fan cronològicament de manera desordenada, el que dificultava una crítica ordenada de la seva trajectòria literària. Bé, en qualsevol cas, passats més de vint anys de la seva mort, això no té cap sentit. Moralment és reprovable.

"Una de les coses que certa crítica es despenja per a justificar el silenci que plana sobre l’obra del meu pare es que a causa de la censura" molts llibres seus no veieren la llum fins 10, 15, 20 anys després de ser escrits.
Per què hauríem de col·laborar en la campanya de micromecenatge pel documental que impulseu?

Cadascú pot trobar la seva raó o motiu. Penso que encara no s’ha dit tot del meu pare. No s’ha dut a terme en profunditat una visió de la totalitat de la seva obra, posant en comú el seu teatre, la seva poesia, la poesia visual, el seu assaig, la novel·la, la narrativa curta, les traduccions, etc. Una visió completa d’allò que podríem anomenar una “visió pedroliana” del món, la seva filosofia i pensament que va tractar d’expressar al llarg de la seva trajectòria. Una trajectòria literària que el duu a un compromís cívic i polític rebel i inconformista, com penso pocs exemples hem tingut entre els anomenats intel·lectuals de casa nostra en la nostra història recent.

Tinc la impressió que el documental que estem plantejant amb Zeba Produccions no deixarà indiferent a ningú. Prometem que serà polèmic, potser així recuperarem la seva obra. Tenim molts projectes a la Fundació, molts...però reconec que disposem d’escassos recursos, som pobres nosaltres... M’agradaria aprofitar l’entrevista per demanar que la gent que cregui que paga la pena recuperar el llegat de Manuel de Pedrolo, s’impliqui, poc o molt, fins on pugui. I especialment ho demanaria als col·lectius i entitats. Amb elles, amb les que col·laborin, ens comprometem a organitzar-los una presentació en exclusiva del documental. Poc a poc, tot suma...a veure si ens en sortim!

"Tinc la impressió que el documental que estem plantejant amb Zeba Produccions no deixarà indiferent a ningú. Prometem que serà polèmic, potser així recuperarem la seva obra"
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid