El mateix protagonista involuntari d'aquesta grotesca història, acompanyat de la seva mare, va decidir fer públic el succés. I nombrosos autors començaren a crear productes culturals reconstruint-ne els esdeveniments, incloent-hi l'Èric, que n'escriví un parell de llibres: Èric i l'Exèrcit del Fènix: Acusat de voler viure en català, amb pròleg de Víctor Alexandre, autor al seu torn del text de l'obra de teatre Èric i l'exèrcit del Fènix; i L'institut de la vergonya: un cas d'assetjament escolar, que prologà en Joel Joan, que comparteix amb en Sergi Lara la direcció del darrer i més agosarat d'aquests productes: Fènix 11·23.
A la pel·lícula Fènix 11·23 s'hi recrea, de la forma més realista possible, aquell bocí de temps que va fer que la vida de l'Èric Bertran donés un tomb. Tant que, segons expliquen els seus autors, aquesta voluntat de fer un cinema de tall realista per tal de donar solvència a la denúncia que s'hi narra els va obligat a haver de rebaixar alguns dels veritables fets. I el cert és que aquest objectiu de convertir-se en testimoni d'aquesta petita barbaritat s'acompleix de totes totes. No només pel tractament que de la història en fa el guió sinó també per la manera com està filmada i, és clar, per la direcció i interpretació dels seus actors. En destacarem el Nil Cardoner (Èric), que no només és el protagonista sinó que és present en pantalla durant tota la pel·lícula, i realitza una feina de contenció emocional que era imprescindible pel to de la pel·lícula i que no és tant habitual entre els actors més joves. De la resta del repartiment, tot molt correcte, en destacarem el nucli familiar -la Rosa Gàmez (mare), l'Àlex Casanovas (pare), i en Pau Poch (germà)- i l'Ana Wagener, fiscal de menors de l'Audiència Nacional.
En el dossier de premsa de la pel·lícula s'equipara Fènix 11·23 a la pel·lícula de Jim Sheridan En el nom del pare. Qualsevol persona que hagi vist la pel·lícula que exposa la història dels Quatre de Guildford hi veurà moltes similituds, sobretot pel que fa a la temàtica més que al to. Ambdues expliquen situacions d'injustícia emparades per règims jurídics d'excepció justificats per l'existència de pràctica armada. També en ambdós casos els actors sobre qui recau el pes de la jurisdicció excepcional són innocents. I és precisament aquesta innocència dels protagonistes la que li treu força a la denúncia que es realitza a l'Estat i a les seves institucions judicials. Perquè ningú que no sigui un psicòpata defensa l'aplicació de la llei antiterrorista sobre persones que no només no practiquen la lluita armada sinó que, a més, són menors. Per tant, la denúncia de la funció per la qual fou creada l'Audiència Nacional i que li permet força impunitat en la persecució de culpables no arriba al moll de l'os, i la pel·lícula esdevé, malgrat la bona voluntat dels seus autors, la narració d'una pràctica extraordinària que no única de la Llei Antiterrorista, on la violència de l'Estat no es justifica perquè el culpable és innocent.
