Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Oferiu vots als pactistes que fracassaren
26/09/2012 Josep A. Vilalta
Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà

De, com a mínim, sorprenent caldria qualificar la successió d’esdeveniments que s’han desfermat les darreres setmanes en aquest (tros de) país. I és molt probable, també, que les sorpreses vagin en augment a mesura que ens acostem al 25 de novembre i, sobretot, que la sorpresa majúscula per a molta gent arribi passada aquesta data.

Després d’una històrica manifestació per la independència a la què, de tant massiva, hi assistiren fins i tot destacats vividors de la política manifestament contraris a la independència, els esdeveniments s’han precipitat i les aigües tradicionalment plàcides de l’oasi català amenacen amb sortir de mare. La suma del clam popular majoritari de l’Onze de Setembre i del rebuig frontal de Rajoy a la proposta espanyolista de Mas -què hi ha més espanyolista que buscar “propostes d’entesa amb Espanya” per a fer-nos sentir còmodes dins d’aquest estat?- obliga els principals partits, especialment aquells que han ocupat la “centralitat política catalana” gràcies a la seva permanent ambigüitat, a reposicionar-se davant el nou escenari. I és que, sense que la majoria dels actors que porten més de trenta anys representant la mateixa trista funció se n’adonessin gaire, l’escenari regional ha anat canviant cap a l’hegemonia social de l’independentisme. Ara als directors, guionistes i actors de la comèdia autonomista se’ls ha girat feina; si no s’espavilen corren el risc que els canvis de guió portin desenllaços fins fa poc imprevisibles, i gens desitjables per als amos del teatre, i que el paper protagonista vagi a parar a les mans del poble, a les mans de qui estava previst que es limités a fer de públic, que només havia d’emprar-les per a aplaudir-los i votar-los de tant en tant.

Paradoxalment, després del fracàs del pacte fiscal, el seu projecte estrella, CiU és la força política més ben situada de cara al 25N i, per tant, el principal obstacle per a la independència d’aquest (tros de) país. Correm el risc que, després de la manifestació independentista més gran de la història, la major part d’aquests mateixos manifestants facin cua per a omplir les urnes amb paperetes d’una formació política i d’un líder que han proscrit la paraula “independència” del seu vocabulari.

I és que, electoralment parlant, tot juga a favor de Mas. La immediatesa de les eleccions li permet mantenir, sense que se li acabin els eufemismes, la indefinició sobre si la “plenitud nacional” que ens promet és la de Puerto Rico, la de Baviera o la de les illes Caiman. Pronunciar-se obertament per la independència li generaria problemes amb els apuntadors que, fora del camp de visió del gran públic, dicten els objectius polítics de la federació regionalista i el conduiria irremeiablement cap a un “carreró amb sortida”, on tindria molt difícil fer mitja volta.

A més, per a guanyar vots entre els partidaris de la independència, als principals dirigents de CiU no els cal pronunciar la paraula maleïda. De l’associació de conceptes Convergència-Independència, clau per a l’èxit electoral, ja se n’encarreguen els militants i dirigents locals i comarcals del partit i, sobretot, els sectors polítics i mediàtics més manifestament anticatalans. La campanya per la captació convergent del vot independentista està garantida cada cop que la Sánchez Camacho obre la seva immensa boca, disposada a empassar-se sencer l’electorat espanyolista de l’erràtica secció regional del PsoE; cada cop que els mitjans de la caverna espanyolista tracten de desqualificar Mas, presentant-lo com un líder messiànic (o “maciànic”) que vol trencar Espanya; cada cop (i mai millor dit) que associacions de militars senils o franctiradors solitaris ens amenacen amb les armes i amb judicis castrenses i ens ofereixen cadàvers per trepitjar, malgrat haver fugit amb els calçotets cagats quan la seva pàtria espanyola es va trencar a Guinea Equatorial o al Sàhara Occidental. Cada cop que les amenaces i els comentaris catalanòfobs lliguen el nom de Mas amb el de Catalunya i els putos catalans la majoria absoluta convergent és més a prop.

No ajuden gens a aturar la marxa triomfal convergent alguns comentaris sorgits des de les files de l’independentisme que, amb tota la raó del món, critiquen les polítiques neoliberals del govern Mas oblidant, però, un factor que crec que hauríem de tenir molt en compte: la majoria de nous independentistes –és a dir, la majoria de la majoria- responen més a estímuls emocionals que a raonaments polítics. Afirmacions de rebuig a “una independència que vingui de la mà de CiU”, “dels que retallen els nostres drets”, “que només canviaria quatre ratlles al mapa” i altres per l’estil no només són difícils d’entendre per la majoria de la gent sinó que, a més, parteixen d’una premissa falsa: que CiU té com a objectiu a curt termini la creació d’un estat català independent.

L’esquerra independentista ha de continuar plantant cara a totes les agressions (socials, polítiques, econòmiques, territorials, etc) i a totes les corrupteles del “govern dels millets” -exemplar en aquest sentit l’actuació de l’assemblea i del regidor de la CUP de Reus en la denúncia de la xarxa d’interessos a l’entorn del conseller Boi Ruiz- amb tota la contundència possible. Ho ha de fer, però, tenint en compte l’escassa politització del gruix de nous independentistes, que els fa permeables al discurs convergent (i al transversal) d’ajornament de les ideologies. Si volem evitar que la majoria de participants en la gran manifestació independentista de la Diada donin alegrement el seu vot a una força que no és independentista cal que fem un discurs molt planer, que pugui ser entès per tothom. Que quedi clar als ulls de l’analista més simple que l’esquerra independentista –l’únic independentisme existent durant moltes dècades, no ho oblidem- no és que no vulgui veure dibuixat un Estat català al mapa d’Europa sinó que amb això no en tenim prou; que volem que la nova República catalana, que nosaltres dibuixaríem més gran al mapa, sigui molt més democràtica i justa que els estats que fins ara ens ha tocat patir.

Si la gent no s’espavila, la gran mobilització d’aquest setembre pot acabar convertint la multitud que va prendre els carrers de Barcelona reivindicant la independència en una simple corretja de transmissió d’interessos partidistes –“Co-Conver-Convergència!”. No estaria de més recordar que segons el Polònia, un dels programes d’actualitat més rigorosos de TV3, la puta i la Ramoneta convergents no són mortes. Si el resultat electoral del seu partit és el què esperen, quan tornin de parranda, portaran un cove àvid de peix i curull de desil·lusions col·lectives.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid