El documental aporta el testimoni dels dirigents més importants de la Crida com Carles Riera i Aureli Argemí (històrics responsables del CIEMEN), Àngel Colom (artífex de la refundació d’ERC i posterior trànsfuga i fundador de PI; actualment responsable de CiU i imputat en el cas Palau), Ricard Martínez i Jordi Portabella (regidors d’ERC) o Jordi Sànchez (alliberat d’organismes com el Síndic de Greuges o la Fundació Jaume Bofill). Unes versions molt coincients en els termes i la definició de la Crida (pacifisme, entitats, teòric assemblearisme, audàcia) entre els quals només aporta novetats el testimoni de l’exconseller Josep M. Tresserras, que apunta a una conclusió que la Crida actuava en els marges governamentals autonòmic i per a la seva consolidació; un activisme i uns efectes mediàtics que només tindrien com a objectiu fer avançar el govern en les mesures polítiques, legislatives o administratives.
La descripció del naixement de la Crida, que sorgeix a partir del Manifiestos dels 2.300, passa per alt l’acció de Terra Lliure contra Jiménez Losantos, considerada com l’acció que va avortar la maniobra lerrouxista que pretenia introduir la confrontació i que va fer que fugir els “intel·lectuals” espanyolistes fora de territori català.
En conjunt, el documental “La Crida: història d’una resposta” està construït des de la descontextualització, ja que evita qualsevol referència a l’independentisme català dels anys 80, fora d’algunes referències que presenten aquest moviment com a violent i marginal.
També en la seqüència que tracta la mobilització contra la LOAPA, motiu de canvis interns al si de la Crida, s’obvia la repressió contra el bloc independentista que durant la manifestació antiLOAPA va desplegar una pancarta amb el lema “Independència”.
Una de les persones que intervé al documental, l’històric membre de Terra Lliure Jaume Fernàndez i proper a ERC, també incorre en un gest de revisionisme que implica la seva pròpia persona. Fernàndez, que va encunyar el terme de “mur de contenció” per referir-se a la Crida com a instrument per aturar l’avanç de l’independentisme combatiu, es desfà en elogis de l’entitat cívica que anteriorment havia criticat tan durament. I arriba a afirmar que “Si no hagués existit la Crida hauria aparegut una cosa semblant". Una aportació que encara desdibuixa més la situació i la relació entre l’independentisme combatiu i la Crida durant els anys 80: a tal d’exemple, només cal recordar que la manifestació silenciosa contra la tortura convocada per la Crida arran de les detencions de militants de Terra Lliure el gener de 1985 (dies després d’una important manifestació combativa de protesta) va ser considerada com una mostra d’oportunisme i de poc respecte envers el moviment antirepressiu.
Seguint aquest criteri, en el camp de la lluita en la defensa del català el documental omet una experiència d’importància com els Grups de Defensa de la Llengua (GDL), anterior a l’activisme lingüístic de la Crida i que imposar els nous mètodes de denúncia i de combat per la llengua, plagiats en molts casos per l’entitat d’Àngel Colom. Tampoc les campanyes de catalanització portades a terme pel MDT apareixen comentades al reportatge, malgrat que durant aquella dècada va esdevenir una autèntica competència des de la seva estratègia de confrontació política que la Crida intentava esquivar.
El secret de la Crida en els seus millors anys, la presència i difusió mediàtica assegurada, tampoc es qüestiona en aquest treball. El secret que va fer pujar i baixar la Crida, mentre es condemnava al silenci mediàtic l’independentisme combatiu, no apareix analitzat en aquest documental. L’opinió de diversos periodistes entrevistats atribueixen l’encert d’aquell activisme a l’audàcia i la imaginació, però en cap moment insinuen ni tan sols l’afavoriment dels mitjans (si més no durant els anys 1983-1987) envers la Crida.
Per una altra banda, no s’explica com s’organitzava la Crida internament i quina era la seva definició ideològica. Tot i que aborda diverses situacions i crisis internes, especialment per qüestions econòmiques i de finançament irregular, i per marxa de Colom a ERC, el documental no incideix en quins van ser els punts programàtics o l’estratègia política de la Crida. S’omet que l’entitat cívica va defugir del qualificatiu independentista fins la segona meitat dels vuitanta, quan gran part de la població catalana ja s’identificava amb aquest terme gràcies a l’expansió i agitació independentista. Una evolució molt lligada temporalment amb els intents d’implantació a la resta dels Països Catalans, que sí que queden suficientment documentats.
La nul.la informació que aporta sobre el seu model organitzatiu és un altre dels aspectes que no resol el treball. Tot i que explica els orígens de l’entitat a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona i el suport inicial de les entitats del país, no descriu el seu funcionament intern en les etapes posteriors. Així, dota la Crida d’un funcionament “assambleari” que no explica el seu model de centralitat organitzativa, a càrrec d’un grup de notables que decidien aspectes polítics importants, el tipus d’agitació, el finançament o la identitat política de la Crida a la Solidaritat.
Encara, un altre dels grans oblits del documental és l’evolució que un sector de la Crida va seguir fins participar en l’Assemblea d’Unitat Popular (AUA i posteriorment AUP). En aquest línia, els actes de protesta davant la campanya espanyolitzadora del 1992 apareix presentats com petites protestes de caràcter particularista, sense cap menció a l’onada repressiva i les detencions comandades pel jutge Baltasar Garzón.
Per últim, l’estrany oblit d’un referent de l’independentisme i del pacifisme com Lluís M. Xirinacs, totalment absent al documental, confirma que aquest treball ha volgut passar de puntetes sobre un passat recent i incòmode; un passat que han volgut que aparegués desdibuixat, i totalment decontextualitzat.
