Dies després en una festa popular un veí catalanoparlant s´adreçà al meu cosí (adoptat de Colòmbia fa 11 anys) amb un “¿Chico, este asiento está ocupado?”. Enrabiada vaig assistir a un “prejudici” que dicta que qui posseeix una pell fosca no sap/no entén el català! Ahir, a la cua del súper, la caixera li diu “Serán 13 con 50, por favor” al client de davant meu. Seguidament però, i sense haver obert la boca, en el meu torn rebo un “18 amb 13, si us plau”. Atònita vaig deduir que, a diferència de l´home que em precedia, potser havia estat la meva preferència sexual (?), l´olor de la meva pell (?) o potser la manera de vestir (?) el que havia donat pistes a la caixera per respondre´m en català! A l´escola, “referent” de la immersió lingüística, i on treballo des de fa uns anys, observo corpresa com molts mestres s´adrecen en castellà als pares d´Ngawes, de Vanesses, d´Antonios o de Jennifers. Aquest és el model que volem que reprodueixin els nostres alumnes?
Amb dolor i ràbia -no sempre continguda- assisteixo sovint al trist espectacle d´aquest comportament lingüístic de la població catalanoparlant. Són moltes les persones (també des de l´independentisme!) que no s´adonen que amb la renúncia sistemàtica i innecessària de la llengua catalana contribueixen al procés de substitució lingüística. Les causes són diverses: actituds classistes que associen una llengua amb una determinada classe social; actituds racistes que conjuguen la llengua amb la pigmentació de la pell; passant pels molts prejudicis lingüístics que proferim cada dia i que, -indefugiblement- podem associar amb la repressió i l´endèmica manca d´autoestima dels catalans i les catalanes.
Davant d´això, existeix una part lloable de la comunitat lingüística castellanoparlant que ha adoptat el català com a llengua d´ús habitual, entre ells Veu Pròpia. Molts d´altres, vells i nouvinguts, s´esforcen cada dia per mantenir viva una llengua que no els és pròpia però que se l´estimen, l´usen i la transmeten a llurs fills. I resta necessari, del tot imprescindible, que els catalanoparlants assumim la responsabilitat de mantenir-nos militantment en la nostra llengua, d´usar-la en tots els registres i de crear-ne consciència per a estimar-la.
No fer-ho significaria la renúncia implícita de la nostra llengua i la consegüent condemna cap a la seva desaparició juntament amb el 40% de llengües minoritzades del món. Tanmateix, no oblidem en Fuster: "O ara o mai".
