Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Retrobant Fuster. Diferents aspectes sobre el pensament fusterià. (I)

La nació i el nacionalisme

Per l'Antoni Rico i Garcia, llicenciat en Història Contemporània i Antropologia Social. 

25/01/2007 19:45 Hemeroteca
“Una nació no s’improvisa: és un producte històric lentament

elaborat, i de més a més conscient de ser-ho.

Joan Fuster, “El que va d’un món a un altre”.
 
Joan Fuster sempre va declarar que ell no era nacionalista. Tant als llibres, articles o entrevistes, l'escriptor de Sueca rebutja que se'l qualifique amb aquest adjectiu. Per entendre, doncs, el "nacionalisme" de Fuster hem de començar per analitzar la seua ideologia i formació. Des del liberalisme al marxisme, Fuster es declara humanista, però no en el sentit més elitista del terme, sinó entenent per humanisme la necessitat de posar l'individu com a valor suprem. Tampoc entén aquest individu com a ésser aïllat i solitari, sinó que la seua personalitat està formada per una sèrie de components socials i culturals que l'uneixen a una comunitat i societat concreta. Aquí és on història, llengua i cultura entren en joc i són les que defineixen el poble, per una banda, i per altra els mateixos individus junt amb les característiques pròpies d'aquest.
 
Així, Fuster dóna a la nació el mateix dret a existir que a l'individu: tots dos conceptes tenen les seues característiques pròpies i d'altres que es barregen fent necessària així l'existència de l'una i l'altre. El conceptede nació, segons Fuster, és sols aplicable a Europa ja que es tracta d'una categoria històrica específica d'aquest continent. Aquí, encara hi ha força nacions que es troben submises a unes altres que no les deixen desenvolupar-se amb llibertat i que provoquen, doncs, que aquestes estiguen frustrades i no completes. És la contraposició entre el que anomena pobles excel·lits i pobles frustrats. Malgrat tot, els Països Catalans no es trobarien pròpiament en cap d'aquestes dues categories: excel·lits és evident que no, però frustrats tampoc ja que no hem estat destruïts ni apagats.
 
Per a Fuster, el poble català, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, no és, doncs, un poble descatalanitzat, sinó que ha patit i pateix un procés de pèrdua de consciència de catalanitat. Hi ha un problema de sensibilitat entre el ciutadà mitjà provocada en part per una mena d'alienació nacional mediatitzada per la televisió, la ràdio o el diari ja que, en tots aquests àmbits el castellà és la llengua hegemònica i de prestigi. Així doncs, el problema és aquest i no pas altre:
 
" (...) mentre els catalans no tinguem en les nostres mans tots els instruments de poder necessaris —des de l'escola fins a la universitat, des dels diaris fins a la televisió no podrem fer res, o podrem fer ben poca cosa, o almenys serà molt difícil que fem res per la recuperació del nostre poble, almenys també en grans dimensions" (FUSTER, 2003: 95-97). És una qüestió de supervivència, doncs.
 
Al seu Diccionari per a ociosos ens dóna una definició de nacionalisme bastant clarivident. Entre d'altres coses, introdueix en el debat el terme *nacionista*, trobat en un text anomenat Lumen Domus com a antecessor de nacionalista. En aquest text, es qualifica com a nacionistes els frares catalans que defensaven el fet de ser "nacionalment" catalans, molt abans de l'aparició del nacionalisme i el concepte de nació tal com l'entenem avui dia. Això significa per a Fuster que el poble català, ja des d'època medieval, manté unes característiques particulars que el projecten cap a la configuració nacional moderna. Teníem totes les característiques necessàries per a esdevenir nació en el vuit-cents. 
 
Si es considera als catalans nacionistes en el passat i nacionalistes en el present és, segons Fuster, per aquesta resistència a ser assimilats, a ser dissolts dins la totalitat que representen els estats espanyol i francès. Una totalitat enganyosa que sols mostra una única i exclusiva realitat nacional, la dominant, que s'imposa a una altra de dominada i submisa. Dins d'aquest esquema de pobles excel·lits i frustrats que desenvolupa Fuster, els catalans no tenim un lloc clar. Ens trobem entre dues aigües, sense arribar a formar part d'un o altre grup:
 
"(...) Un poble excel·lit no sentia la necessitat de ser "nacionista"; un poble frustrat, tampoc. El primer no té res a lamentar ni a reivindicar; el segon, en canvi, està massa afeblit per arribar a fer-ho.*"  (FUSTER, 1999:119).
 
De nacionalista, doncs, tothom ho és en un o altre sentit dins la situació actual: uns per reivindicar el seu dret a ser i d'altres per voler negar aquest dret en nom d'una altra nació. Així, Fuster entén el nacionalisme com un fenomen que no té raó de ser sense aquest enfrontament d'una nació contra una altra. Aquelles que posseeixen un estat propi compten amb armes molt eficaces per assimilar els ciutadans que la integren. Si a banda dels nacionalment propis de l'estat, al seu interior hi ha una altra nació diferent, aquestes armes es converteixen en una eina fonamental per desnacionalitzar els ciutadans de la nació diferent, convertint-los alhora en nacionalment estatistes. En aquest sentit, Fuster es mostra molt bel·ligerant amb tots aquells espanyols "d'esquerres" com Felipe González o Carrillo, especialment des dels articles publicats durant la Transició, els quals considera jacobins i nacionalistes espanyols:
 
"(...) L' Estatut del 79 entropessarà amb idèntiques interferències dels partits centralistes, que són tots els poderosos. Tant els de dreta com els d'esquerra: perquè, espanyolistes, no han assumit encara i com cal el "fet nacional català" en la seua entera dimensió" (FUSTER, 1985B: 14).
 
Fuster diu que la connexió històrica entre nacionalisme i burgesia és clara si analitzem les revolucions del segle XIX i el paper que aquesta classe social hi va tenir. En aquest aspecte tindrien certa raó totes aquelles persones que diuen ser d'esquerres i qualifiquen amb l'adjectiu de burgès qualsevol mena de moviment o reivindicació nacionalista. Malgrat tot, Fuster gira la truita i es pregunta què no deu ser que el capitalisme i la burgesia no són tant una desigualtat entre individus sinó entre pobles, fet que directament comporta la desigualtat entre individus? Amb aquest argument, Fuster qüestiona la legitimitat d'aquelles veus que tracten de desqualificar qualsevol mena de moviment nacional, especialment dins l'Estat espanyol, que siga diferent al que representa nacionalment l'Estat. Per a Fuster, els antinacionalistes sempre provenen de la nació forta o se senten representats per aquesta, i l'antinacionalisme que professen sols serveix per atacar aquells que nacionalment no tenen Estat o reivindiquen el seu dret a existir. En cap moment, doncs, aquests qüestionen la legitimitat nacional de l'Estat, el seu origen o el fet que hi existeixen realitats nacionals diferents que no veuen respectats els seus drets col·lectius.
 
Amb tot això, queda clar que per a Fuster, les nacions no neixen de la nit al dia ni tampoc es pot afirmar que les reivindicacions nacionals són una mena de maniobra d'una classe social concreta. La nació europea és una realitat que va molt més enllà d'aquestes afirmacions: és una societat constituïda al llarg de la història per diferents característiques i fets concrets. En la mateixa línia teòrica trobaríem a l'historiador polonès M. Hroch quan aquest afirma al seu llibre *La naturalesa de la nació que l'evolució nacional, el procés de formació de la nació, és clarament un fenomen més antic que la nació moderna i el nacionalisme.
 
A partir de la llengua, l'autor polonès desenvolupa una mena d'esquema que serviria per analitzar el procés de creació d'alguns moviments nacionals o nacionalismes:
 
Primer trobaríem una primera fase de reivindicació lingüística, on la llengua s'exalta i es defensa.
 
La segona etapa consistiria en la planificació i la codificaciólingüístiques.

El tercer estadi tendeix a la intel·lectualització de la llengua nacional.
 
La quarta seria la introducció de la llengua a les escoles.
 
Finalment, la cinquena fase consisteix en l'acompliment de la igualtat completa de les llengües ( HORCH, 2001: 75- 87). 
 
Amb la reivindicació lingüística, que Fuster utilitza per justificar l'existència de la nació catalana, aquest esquema ens serviria per poder fer una anàlisi sobre com ha evolucionat el nacionalisme català en els últims cent cinquanta anys. Als Països Catalans, la defensa de la llengua com a fet diferencial ha estat una constant en tots els intents de creació d'un moviment nacional, d'esquerres o de dretes, en totes les èpoques. Malgrat tot, la divisió provincial i territorial dels Països Catalans ha fet que els avenços en les reivindicacions lingüístiques hagen estat diferents depenent de la zona. També les polítiques lingüístiques dels estats francès i espanyol ha estat diferents. 
 
Per la seua banda, l'historiador Eric Hobsbawm a Nacions i nacionalisme desde 1780, nega que la llengua siga un element objectiu a partir del qual espuga reivindicar la creació d'una nació concreta. Per a l'historiador anglès, majoritàriament, els processos de codificació i estandardització d'una llengua (la segona fase d'Horch) estarien fonamentats en falsedats. Fins i tot arriba a dir que malgrat la importància de la llengua a l'hora de distingir una persona d'una altra, aquesta no té per què ser el germen d'una nació en potència. Hobsbawm diu que la llengua materna real o literal, és a dir, l'idioma que els xiquets aprenien de les seues mares analfabetes i parlaven en la vida quotidiana, no era per a res una llengua nacional. Diu que la llengua es converteix en nacional quan s'introdueix de manera homogènia i estandarditzada a l'escola (HOBSBAWM, 1998: 60-61). 
 
Davant d'això, Fuster, segurament, li retrauria que en el cas català existeix tota la literatura feta en època medieval per valencians com Ausiàs March o Joanot Martorell, amb molts llibres escrits en una llengua concreta, catalana, que es podia llegir i entendre igualment tant a Girona com a Alacant, malgrat que no s'impartira a les escoles. Els catalans medievals com els contemporanis eren i som capaços d'entendre'ns sense la necessitat d'una estandardització estricta de la nostra llengua. Si bé es cert, també, que la creació d'un estàndard ens ha permès una millor i més fàcil comunicació.
 
Finalment, dins d'aquesta anàlisi sobre els conceptes de nació i nacionalisme, caldria fer esment també a l'aportació que l'antropòleg Ernest Gellner ha fet a través del seu llibre Nacionalisme. Per al francès, el nacionalisme no és producte de cap despertar d'una consciència col·lectiva que ve de segles enrere i apareix en un moment donat. Gellner diu que aquest fenomen polític és conseqüència d'una conjuntura concreta marcada per la industrialització i que es centra en una cultura desenvolupada, centralitzada, homogènia i interioritzada mitjançant l'educació i protegida per l'Estat. Aquesta anàlisi podria ser útil per analitzar aquells nacionalismes que tenen un Estat al darrere. Parteix de la base que tot nacionalisme en té un al darrere per nacionalitzar els seus ciutadans, cosa que és falsa si ens centrem en els principals moviments nacionalistes del món, que el que reivindiquen és precisament això: poder gaudir d'un Estat que en aquest moment se'ls nega. Gellner critica el fet que el nacionalisme no és un fenomen natural i que molts cops sembla que se li done aquesta condició des de diferents sectors.
 
Seguint les teories fusterianes, podríem dir que, de fet, quina idea, organització social, cultural o política és natural? Em sembla que voler atacar la idea d'organització humana a partir de les nacions per la via "naturalista" no s'ajusta al que realment ha estat el fenomen nacional. És obvi que cap model social, econòmic o polític fet per humans no és natural: són convencions socials i culturals fruït de diferents fenòmens històrics que s'han anat produint al llarg dels segles. Totes les estructures tendeixen a la desaparició i a patir canvis, és evident. Tota societat que substitueix una altra deixa la seua empremta en aquesta nova. Avui dia no podem parlar d'un substrat iber, romà o visigot en la cultura catalana. Però sí que podem dir que els catalans d'avui dia provenim d'uns altres que van aparèixer fa milers d'anys en un altre context polític, econòmic, social i fins i tot territorial totalment diferent i que amb els canvis evidents i inevitables que comporta la història, som hereus d'una llengua, símbols, cultura i territori que trobaria els seus orígens en aquests primers catalans. Aquesta crec que és l'anàlisi que fa Fuster de la nació, dels seus orígens.
 
L'autor de Sueca reivindica, doncs, el terme nació per referir-se als pobles europeus, però no per a la resta del món on les característiques dels diferents pobles, tribus o ètnies han estat totalment diferents i on la categoria nació i la configuració nacional d'aquests continents no apareix fins a l'arribada dels europeus, que importen la idea per poder organitzar un territori que se'ls presenta com a nou.
 
Per a Joan Fuster, de la mateixa manera que diu que cap nacionalisme neix del no-res i, per tant, tenen un clar component històric, d'evolució i origen temporal, també diu que cap nacionalisme s'entén sense la seua confrontació amb un altre. Les fronteres, els himnes i les banderes es fan per a diferenciar-se d'un altre de veí, amb el qual té, sovint, un conflicte obert. La formació dels estats contemporanis europeus es basa en l'enfrontament constant d'unes nacions contra altres en el pla, diguem-ne, internacional, i també en conflictes nacionals a nivell intern per poder configurar l'Estat a partir de l'hegemonia d'una nació sobre les altres que té a l'interior dels seus territoris.
 
Així doncs, a grans trets podríem dir que aquesta era la visió que Joan Fuster tenia sobre dos conceptes tan complexos com nació i nacionalisme. Donar una definició clara i contundent sobre què impliquen aquests és realment difícil i crec que Fuster no ho intenta en cap moment. Més encara quan ell va ser una persona que sempre es va declarar no doctrinari i escèptic. Així i tot, les consideracions que el suecà fa sobre el tema van crear escola al País Valencià i a la resta dels Països Catalans, on les seues teories van ser i són encara un referent per a molta gent.
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid