L’última gran inspiració de Vox i els seus acòlits del PP en un grapat de comunitats autònomes és la idea coneguda com, i ho direm en castellà, que sona més convincent, prioridad nacional, que amb més mala bava podríem dir-ne nazional. Tot i que és una cosa que va contra la sagrada Constitució que la dreta i extrema dreta diuen defensar a ultrança quan es tracta de combatre els deliris separatistes o republicans, l’obsessió contra els que venen de fora fa temps que els ha cegat els ulls, l’enteniment i la poca humanitat que un dia, quan devien ser criatures innocents, van tenir. El projecte és prou entenedor i, si voleu, cruel. Els ciutadans espanyols de soca-rel, ells en diuen de pura cepa, tindran prioritat davant de qualsevol altre, o sigui els pobres migrants que venen de fora, per accedir als ajuts públics, a l’habitatge, als serveis socials i a protecció de qualsevol mena.
En els pactes de la dreta i els ultres a Extremadura, l’Aragó i s’espera que també a Castella i Lleó i a Andalusia –un cop s’hagin fet les eleccions–, caldran canvis legislatius, però cap problema. La prioridad nacional ha arribat per quedar-se i quan abatin la seva peça de caça major, Pedro Sánchez i les restes del PSOE, el projecte arribarà a totes les llars de l’Estat. Els estrangers que ara miren de regularitzar la seva situació, les passaran magres tinguin papers o no.
I això, em direu, què té a veure amb els nostres estimats reis i reines d’aquesta secció? Bé, tenim dos emèrits, que viuen a cos de reis amb una protecció i una prioritat que ja voldrien la majoria d’espanyols. En el seu moment van ser estrangers com tants d’altres, ja que van venir a aquest món molt lluny de l’avinguda Puerta de Hierra, la seu de la sobirania espanyola. Joan Carles I va néixer a Roma i Sofia, a Atenes. El primer, a més a més, no té ara ni la residència fiscal a l’Estat, però no patiu, que si se l’ha de curar d’alguna cosa tots els metges espanyols es posaran al seu servei. Són justament els patriotes de Vox i del PP els que exigeixen el seu retorn. Un senyor que no ha nascut ni tan sols a l’Estat espanyol, que està pràcticament fugat de la justícia, viu als Emirats Àrabs –país musulmà, vade retro!–, i que té la fortuna a Suïssa hauria de ser el millor exemple de qui són els que haurien de quedar fora de les noves normes de protecció social impulsades per Abascal i Feijóo. El seu pare, el comte de Barcelona, també va fugir d’Espanya i entraria en la categoria que qualsevol legionari de Crist consideraria de covard. Molts encara l’esperen al front d’Aragó.
La monarquia espanyola, de fet, s’ha construït des de fa segles a través de senyors que van aterrar a la cort de Madrid des de terres foranes. Estrangers i diferents. Però llavors tots els nobles i terratinents aplaudien amb les orelles. Si ets rei i tens una fortuna, quin és el problema si has de creuar una, dues o tres fronteres? Alguns al principi ni tan sols parlaven castellà. Caram, si el primer Borbó, el senyor que els va regalar el Decret de Nova Planta i va posar les bases perquè els Països Catalans se n’anessin gairebé a norris, va ser Felip V! Un gavatx de cap a peus! No sabia ni volia parlar espanyol. Nascut a la cort de Versalles, envoltat d’un luxe desmesurat, sempre va considerar castellans, andalusos i companyia una colla de retardats intel·lectuals, instruments per al seu desig de poder. Un altre Borbó que va venir de fora va ser el napolità Carles IV (1748-1819), net de Felip V i fill de Carles III. Va acabar morint a l’exili romà, oblidat per tothom.
Abans dels Borbons, a alguns dels emperadors de la dinastia dels Habsburg, que van governar sobre els territoris més grans coneguts que ha tingut mai la monarquia espanyola, també se’ls pot considerar forans. Carles V i Felip el Bell van néixer a Flandes, nació tant o més orgullosa que la catalana, i els seus antecessors familiars tenien arrels medievals a Suïssa i Alsàcia. Eren famílies tan estrangeres com algú que pot venir del Sàhara Occidental sense ni un ral a la butxaca. No van ser els únics.
El general Prim van tenir la insòlita ocurrència d’importar d’Itàlia un monarca nou de trinca, Amadeu de Savoia, nascut a Torí 1845 i fill de Víctor Manuel II, rei de Savoia, perquè el Parlament l’escollís en una pantomima històrica com a cap d’estat. Encara sort que tenia la pell blanca perquè si l’aspirant hagués vingut de l’Àfrica encara estaríem rient de tot el que s’hauria dit d’ell entre la classe política, una mica el que li va passar a Josep I, el germà de Napoleó. Dels espanyols, sobretot els de Madrid, tenia una idea semblant que la del seu compatriota Felip V, però la política, la geoestratègia i els interessos militars van jugar a la contra. Malgrat que va acabar expulsat i va deixar el lloc a l’inútil de Ferran VIII, ningú, ni els més ultres de la cort, van pensar a aplicar la prioridad nacional contra el governant imposat pel general francès.
Per moderar el discurs de Vox, el PP ara matisa que exigirà per a la protecció social dels estrangers l’arrelament d’aquests ciutadans. Però ja hi tornem a ser. Quin arrelament té Joan Carles I si viu a Dubai i no vol ni tan sols fixar la seva residència fiscal a Madrid? No serem tan ingenus, amb tot, per pensar que tota aquesta moguda clarament racista dels seus principals admiradors el preocupa de cap manera. Si hi ha algú a l’Estat espanyol que necessita un habitatge de protecció oficial no és precisament ell, que té les portes obertes de La Zarzuela sempre i quan Letícia no el vegi entrar i pot gaudir de palaus com el de Marivent a Mallorca o de qualsevol hotel de luxe pagat pels seus amics empresaris. Tampoc cap dels seus col·legues de les monarquies del Golf, per molt estrangers que siguin, tampoc tindran cap problema per entrar i fer negocis a l’Estat espanyol.
