Sembla de justícia poètica la baixa de la consellera de Salut, Olga Pané. Alarmada per l’increment de les baixes laborals a Catalunya (en realitat, passa arreu del món occidental que ha abraçat els principis neoliberals en l’economia i en la gestió de recursos humans), va proposar incentius econòmics als metges de capçalera per retallar aquestes situacions administratives. El seu accident domèstic –li desitjo una ràpida recuperació– ha estat un bany de realitat sobre l’angoixant situació per la qual passen milers de treballadors, i com resulta d’injust banalitzar els problemes de salut. Per cert, aquest govern ha pogut experimentar en la seva pell què se sent quan hom és incapacitat de treballar i de fer front a les més altes responsabilitats polítiques per malalties sobrevingudes. Espero que els mals moments pels quals han passat el president i les conselleres afectades els inspirin més empatia per la greu situació per la qual passa la salut dels treballadors catalans.
Més enllà d’aquesta anècdota inicial, no minimitzarem el problema. Certament, el nombre de baixes mèdiques s’ha disparat a Catalunya (i a tot occident). En el cas del Principat, segons estadístiques oficials, hem passat de 480.000 expedients anuals de baixa (que afectaven mensualment 25,4 de cada 1.000 treballadors) als 2.294.000 el 2024, i al 54,6 per 1.000). És a dir, s’ha multiplicat per 4,8 en xifres absolutes i per 2 en xifres relatives.
Se’n pot fer molta demagògia, de tot plegat. Tanmateix, l’hipotètic frau adduït pels diversos think tanks neoliberals amb incidència als mitjans no explicaria el fenomen de la multiplicació i ho desmenteixen categòricament els professionals de la medicina del treball. Està passant alguna cosa, i, o bé es frivolitza el tema, o bé es defuig el debat. Aquí passa alguna cosa i no s’estan fent les preguntes adients, i per tant no tenim respostes convincents.
Fins ara s’explica aquesta expansió estadística a partir de dos fenòmens objectius i quantificables: d’una banda, el progressiu envelliment de la població activa (que l’ajornament de l’edat de jubilació no ha fet res més que agreujar). En el cas dels docents, per exemple, l’edat mitjana del col·lectiu, un dels sectors més afectats, juntament amb el sanitari i tot aquell que implica relació directa el públic, ha passat dels 41 anys el 2012 als 46 en l’actualitat. D’altra banda, la sobrecàrrega del sistema sanitari i l’allargament de les llistes d’espera fa que problemes de salut que podrien solucionar-se en dies s’allarguin a setmanes; i els que requeririen setmanes, a mesos. Hi ha també una endèmica carència de professionals de medicina del treball, que són els qui avaluen i coordinen unes inspeccions que s’ajornen innecessàriament. Finalment, els experts apunten a noves fórmules d’organització del treball, per objectius, amb una creixent pressió per incrementar la productivitat –per descomptat, sense compensacions adients– que implica un esgotament físic i mental i formes de resistència passiva.
Tothom coincideix, a més, que el percentatge de baixes i malalties laborals està vinculat a un deteriorament accelerat de la salut mental dels treballadors. Un procés que tothom coincideix que es va accelerar amb la pandèmia. De fet, aquesta aturada abrupta va tenir com a efecte, descrit i estudiat per Anthony Klotz, el de La gran renúncia (Big Resignation, en l’anglès original). L’experiència del confinament va comportar múltiples conseqüències i reflexions. Primer, la possibilitat del teletreball, amb un estalvi important de temps de desplaçament i certa independència en l’organització del treball, que qüestionava un presentisme que té més a veure amb el control exercit pels comandaments intermedis –i una patològica desconfiança en els empleats– que amb la productivitat. Després, va generalitzar-se la idea, entre les generacions més joves, que la feina no era el centre de l’univers. Finalment, la constatació que, més enllà de la retòrica de les bones paraules i la literatura heroica, la realitat és que moltes persones no se sentien valorades en feines sovint poc útils socialment, sense possibilitats reals o justes de promoció, amb rigideses organitzatives (o una flexibilitat desfavorable al treballador), greus dificultats de conciliació, i l’arribada d’una generació que no ha conegut altra cosa que salaris insuficients per replicar la vida dels seus pares. En altres paraules, molta gent arribava a la conclusió que treballar no compensava, i que potser preferia fer altres coses menys exigents psicològicament, potser més mal pagades però amb menys pressió. Sectors com els sanitaris o l’educatiu solen ser dels més afectats arreu. La generalització de la precarietat, d’altra banda, també havia comportat un trencament tàcit del pacte social. Si amb una feina no et pots permetre tenir una casa pròpia, quin sentit té tot plegat?
No és difícil arribar a la conclusió que l’increment de baixes laborals no és una causa, sinó una conseqüència, una manifestació dels indicis de fallida del sistema. Com dèiem al principi, aquesta no és una qüestió que s’abordi seriosament, sinó que qui té el poder i els canals per establir un relat, assenyala i responsabilitza individualment el treballador, acusat d’abusar del sistema. Abusos n’hi ha hagut sempre. Que les estadístiques es multipliquin és un senyal que hi ha alguna cosa que falla. Les patronals i els seus serveis d’estudis creen mites com el de la “generació de vidre” i n’acusen la laxitud del sistema sanitari per signar les baixes laborals (i la consellera Pané sembla que els fa massa cas). Ara bé, en el món real, els fets compten més que les paraules. L’empresariat és al darrere de les pressions per a regularitzacions d’estrangers massives, o de convalidacions de títols sanitaris mentre que es queixen de l’endèmica manca de professionals per a la majoria d’ocupacions. En altres termes, busquen inundar el mercat de treballadors estrangers per assolir allò que volen: esberlar salaris per externalitzar pèrdues als treballadors i maximitzar beneficis a un empresariat que pràcticament ha absorbit la majoria del creixement econòmic dels darrers anys.
Un exemple perquè en ens fem a la idea. Fa poc, un amic d’infantesa, camioner de llarga distància, m’explicava que en aquesta feina dura era habitual, fa quinze anys, treballar entre 15 i 17 dies mensuals, amb salaris acceptables que, amb algunes hores extres pagades, podien duplicar el que cobrava un mestre, cosa que compensava la duresa de la professió. Amb la nova organització del treball, això ha passat a 22-24 dies mensuals, hores extres no pagades i un estancament salarial que implica una pèrdua d’entre un 20% i un 30 % de poder adquisitiu real, condicions draconianes (com haver de recuperar el temps perdut en els col·lapses de trànsit o una disponibilitat completa en dies de teòric descans). La pèrdua d’atractiu de la professió es tradueix en una mitjana d’edat de 50 anys en el sector, increment de consum de medicaments per poder mantenir el ritme de treball i, efectivament, més baixes i incapacitats. Solució? Importar mà d’obra estrangera, incloent-hi la convalidació de permisos de conduir de països que generen poca confiança sobre la seva qualitat, disposats a treballar per la meitat. De coses com aquestes, pràcticament ningú no en parla…
Podríem continuar. Aquesta obsessió per omplir els forats que deixen uns autòctons de salut malmesa per carn jove de fora per seguir la roda de l’explotació/beneficis patronals es tradueixen en una estranya dinàmica demogràfica. Fa algunes setmanes explicava l’èxode de catalans amb una excel·lent formació a la recerca de salaris dignes. De fet, l’Idescat assenyala que el 65% dels catalans que marxen a l’estranger tenen titulació universitària, que contrasta amb el 16% dels immigrants amb titulació superior. O circumstàncies, com en el sector sanitari, en què les infermeres acaben, a la pràctica, assumint funcions de metges de capçalera… cobrant salaris d’infermera de fa quinze anys. En el sector educatiu, que, com hem pogut veure en les recents mobilitzacions, sembla a punt de protagonitzar una deflagració nuclear, se’ls han multiplicat les funcions davant d’un alumnat amb la salut mental deteriorada amb uns salaris devaluats en un 25% respecte a 2009, amb unes transformacions derivades de la nova gestió pública que han destruït la seva cultura professional i els han deixat inermes davant el camp de mines que implica ser a la primera línia de la degradació social dels darrers anys.
Per què hi ha tantes baixes? Resulta ofensiu atribuir a individus allò que constitueix un fenomen social extensiu i estructural. L’erosió de la salut mental dels treballadors és una conseqüència de decisions econòmiques i polítiques deliberades, un reflex d’un declivi d’occident que pretén mantenir l’acaparament de guanys en unes poques mans d’un empresariat que ha esdevingut un ionqui de la precarietat laboral i els diners fàcils. La resposta a la pregunta no serà gaire popular ni políticament correcta: podria ser una protesta silenciosa davant un ordre de coses que impedeix dur una vida digna a qui viu de la seva feina.
En l’enfonsament del sistema comunista, sovint els acudits representaven els millors baròmetres per entendre què succeïa realment, més enllà de la retòrica galdosament revolucionària del marxisme-leninisme. “Ells fan veure que ens paguen, i nosaltres fem veure que treballem”, que explicava la caiguda de productivitat d’ençà del 1970 al bloc oriental. D’estadístiques com aquestes –deteriorament de la salut mental, absentisme, alcoholisme, taxa de divorcis, caiguda de la natalitat, cinisme… un jove sociòleg francès, Emmanuel Todd, va anticipar, amb una dècada de marge, la caiguda del mur de Berlín. En un moment en què a occident tots aquests símptomes van en una mateixa direcció, potser estem arribant a un punt en què l’increment de les baixes vagi molt més enllà d’una qüestió comptable o administrativa.
