Ahir (es refereix a la manifestació del 25 d'octubre) la Delegació del govern espanyol no va mentir quan va dir que érem més de 50 000 persones en la manifestació. Tampoc hauria mentit si haguera dit que érem més de 100 000…
Malgrat les immenses manifestacions, concentracions, vagues generals i tota mena d’actes de rebuig a la pràctica criminal del govern Mazón, ell i el seu executiu continuen embrutant la dignitat de les institucions valencianes. Insulten les víctimes de la DANA i menystenen, una vegada més, el conjunt del poble valencià.
Hem de reconéixer, però, que l’actual cicle de mobilitzacions, el més important de les darreres dècades del nostre País, s’ha mostrat, fins ara, insuficient per a fer-los fora.
Aquesta insuficiència hauria de fer-nos pensar. D’una banda, en les complicitats estratègiques amb Mazón de tot el règim del 78 i molt especialment de la seua cara més amable. I, d’una altra, en els límits rupturistes i transformadors de les nostres pròpies estratègies.
Límits que també hem vist reflectits en les actuals representacions electorals més valencianistes. Fins ara, no han sabut aprofitar el cicle polític obert el 2015. No han aconseguit ni acabar ni reduir l’espoli econòmic que patim. Tampoc han sigut capaços de garantir un marc jurídic que protegisca la nostra llengua i la nostra cultura, ni d’avançar en la reciprocitat radiotelevisiva entre els mitjans públics de l’espai valencià i català.
Ni tan sols han fet força per derogar el Decret de Nova Planta ni per recuperar el nostre Dret civil valencià.
És cert que la lluita del poble valencià no ha estat mai fàcil.
Fa tres-cents divuit anys que som un poble conquerit militarment, dominat políticament, espoliat econòmicament i menystingut culturalment. Som un poble colonitzat.
Qualsevol anàlisi seriosa i honesta de la nostra realitat ha de començar per aquesta veritat incòmoda: som una colònia.
Per ser més precisos, som una colònia interior almenys des del 29 de juny de 1707.
L’única manera de garantir la nostra supervivència com a poble, i de conquistar un futur digne, és alliberar-nos del jou colonial.
Això ens situa davant d’un doble repte, contradictori i complementari.
D’una banda, alliberar-nos d’un estat colonial immisericorde i estructuralment corrupte, però molt més sòlid del que ens agradaria, amb l’experiència acumulada d’haver gestionat dotzenes de processos independentistes.
De l’altra, ser conscients que, després de tres-cents anys de dominació, molts sectors del nostre poble han acabat assumint —de manera acrítica— que formem part de l’estat ocupant.
Cent anys després de conquerir-nos, la monarquia borbònica es va reconvertir en estat espanyol. I en les seues constitucions de 1812 i 1837, fent ús d’una trampa jurídica i sense consultar-nos, ens van convertir en espanyols. Espanyols de segona, és clar: amb totes les obligacions, però només amb els drets que l’estat imperialista concedeix als pobles colonitzats. Negant-nos la llengua, eliminant el dret a decidir, imposant-nos el seu model econòmic i les lleis de Castella.
Des d’aleshores, cap règim espanyol ens ha reconegut plenament.
Formem part de la seua arquitectura jurídica, però de manera asimètrica.
L’actual Estatut d’Autonomia és més administratiu que polític.
La nostra llengua i la nostra cultura continuen sent atacades i menystingudes cada dia.
Fan tot el que poden per entrebancar les nostres relacions agermanades amb Catalunya i les Illes.
Ens imposen un model econòmic espoliador i empobridor, al servei de les classes dominants de l’Estat i del capital transnacional.
I continuen malbaratant el nostre territori.
Tanmateix, una part del poble valencià, mancada de referents sòlids, ha assumit que som una simple regió espanyola: tres províncies de la monarquia borbònica.
Per això, saber qui som i cap on volem anar és la nostra primera tasca inajornable.
I per assolir-la, hem de reconéixer la complexitat del País Valencià, que naix de la nostra dualitat constitutiva.
D’una banda, som fruit d’una repoblació i compartim una base lingüística i cultural amb Andorra, Catalunya, les Illes i l’Alguer. I tenim dret a treballar per un futur confederal compartit, si així ho decidim.
D’una altra, som —des dels inicis— un subjecte polític propi i singular. Les nostres lluites no les lliurarà ningú per nosaltres.
Obviar qualsevol d’aquests dos aspectes pot semblar senzill, però ens anul·la políticament, com ha passat en els últims 50 anys.
Si som conscients de la realitat colonial que patim, de la colonialitat cultural que ens han inoculat i de la nostra dualitat constitutiva, la segona tasca inajornable és clara: dotar-nos d’un moviment d’alliberament nacional.
Les seues formes no estan prefixades, ni han de ser còpia de cap altre procés.
Un moviment integrat per les persones i entitats que ja hi som, i per moltes altres, moltíssimes que encara no hi són.
Un moviment capaç d’abordar la seua pràctica política diària dins d’una estratègia d’alliberament nacional i social.
Un moviment que sàpiga fugir de la trampa eterna d’haver d’elegir políticament entre els espanyols bons i els espanyols dolents.
Un moviment, una plataforma, un front — digueu-li com vulgueu —, però prou madur per a entendre que necessitem tàctica i estratègia de País Valencià.
Amb coherència. I amb ambició.
Visca el País Valencià. Visca la terra!
