Som en any de commemoracions per allò que els números rodons sempre fan de bon celebrar, i més si és per recordar que ens vam desempallegar del dictador. Jo era una nena quan va morir, però el seu llegat va continuar ressonant durant molts anys més i estic convençuda que va impactar en tota la meva joventut. Van haver de passar molts cursos perquè aprengués a escriure bé una llengua que havia parlat tota la vida a casa, a conèixer una història que ningú m’havia explicat mai i a canviar les percepcions socials que m’havien ensenyat unes mestres formades durant el franquisme.
No soc capaç de recordar si vaig ser prou conscient de la importància del moment, més enllà de l’alegria d’estalviar-nos d’anar a escola aquell dia. Tampoc soc conscient de com vaig assimilar imatges que després he tornat a veure repetides moltes vegades a la tele. El posat trist d’Arias Navarro anunciant la notícia als espanyols o la cançó aquella de gent feliç pel carrer cantant “libertad, libertad, sin ira, libertad” (sobretot, deixar clar que estàvem contents i no hi hauria revenja).
Tot i ser petita, crec que tenia bastant clar què era una dictadura i què una democràcia. La concepció del món semblava senzilla: o vivies en un país vençut per un règim militar, sense llibertats ni dret a opinar, o vivies en un lloc on la gent votava i elegia els seus representants polítics periòdicament, on es podia debatre, triar opció ideològica o canviar de govern si convenia (un país on hi havia divisió de poders, però això ja ho vaig entendre bastant més gran).
Ara bé, com en gairebé tot a la vida, de la teoria a la pràctica hi ha un bon tros. Perquè resulta que, mentre des de Catalunya ens estàvem organitzant per decidir el nostre futur democràticament, les clavegueres de l’Estat feien servir diners públics per aturar el procés. Per posar fi als enemics polítics de la pàtria van iniciar investigacions prospectives, buscar delictes on no en trobaven i destruir la reputació dels líders independentistes. Si no ho acabaven de tenir clar, la fiscalia els ho afinava, i infiltraven policia en moviments socials per veure què en podien esgarrapar. No sabien que som un poble pacífic i que l’única violència que ens permetem els catalans és la d’atonyinar el tió per Nadal. I aquest sí que no pateix, no com el toro torturat a la plaça.
Perquè succeeix que hi ha jutges que han decidit no aplicar la llei d’amnistia, ignorant la voluntat del legislador sorgit de les urnes. Bé, en alguns casos sí que l’apliquen. En aquells defensors de l’ordre públic que van venir a posar pau a Catalunya i se’n van endur males mirades i alguna ungla trencada.
Perquè passa que un rei, inviolable per llei, que ha fet tota la vida el que li ha donat la gana amb els diners de tots, ara es dedica a demandar per calúmnies els que gosen posar en dubte el seu honor.
Perquè la Fundació Francisco Franco, mig segle després, continua fent apologia de les bondats d’un líder que es va imposar per la força de les armes i va eliminar tota oposició. Si el ministre Urtasun aconsegueix tancar-la, l’última paraula la tindran els jutges. O sigui que tornem a anar a parar allà mateix.
Per acabar de fer malbé la salut democràtica del país, hi ha alguns diaris i pseudomitjans que es dediquen a inventar-se titulars per defenestrar polítics, a escampar merda dels estranys per tapar la merda dels propis. I el Consell d’Europa adverteix periòdicament l’Estat espanyol sobre la politització del poder judicial i la relació d’alguns representants polítics amb els grups de pressió. Per no parlar de decisions d’inversió difícils d’explicar des del punt de vista estrictament econòmic, com el corredor mediterrani i les diferències d’execució pressupostària segons el territori. Màquines del fang, lawfare, Abogados Cristianos, Manos Limpias, caixes B, Pegasus... “Libertad, libertad”, sí, però això de “sin ira” ens ho posen cada dia més difícil.
Entenc que els sistemes polítics, siguin quins siguin, els lideren éssers humans que s’equivoquen, que no en saben més o que tenien ideals que un cop assolit el poder no poden fer efectius. Amb tot, és evident que sempre és millor tenir una democràcia defectuosa que allò que patíem abans. Només és que, per uns moments, he tornat 50 anys enrere i he pensat que encara sort que tot això no m’ho van explicar quan era petita. Em sembla que m’hauria fet una idea equivocada del que és la democràcia.
