El Álamo Festa Major

Ens vam desanimar una mica. Divendres passat al matí fotia un bat de sol de cop de bat de beisbol. Uns professionals reconeguts per tothom per l’ofici repetitiu d’oferir el seu espectacle públic suaven fent el millor que saben fer: robar. Ens van fotre llaunes de les neveres que ja teníem en dansa a la plaça per fer la Festa Major de l’Hostal Nou. Algú els va veure i va fotre un crit. I també un altre. I va sortir la gent. L’afaitada va ser a poc fer. Mentre es feia anàlisi de danys, la socialització de la psicosi creixia. Ens robaran més? Vindran més pispes per acollir? Què fem? Tothom es va oferir per muntar guàrdia. Per defensar el nostre El Álamo. Una Festa Major és molta feina. Molta. I s’ha de protegir al preu que calgui. No ens birlaven llaunes de refresc, de cervesa… ens fotien casa nostra. Les festes majors són les fortificacions que ens queden. Aquí, sí, aquí resistir és guanyar. La veritat és aquesta: la Festa Major és el lloc, el moment, on la vida és un descapotable. No veus les estrelles: veus la raó de ser de l’univers. Soc aquí per això. Amunt. Aquí nens, mitjans i grans enfilen les escales que necessitem: totes. Pugem junts i ens passem el testimoni. Tothom és aquí. Tothom pot ser aquí. Tothom es necessita. Tothom és pedagogia. Aquest és el cel. Veiem el jo que vam ser ahir en el nosaltres d’avui. I si hi ha mirall és aquest. Si hi ha retrovisor. Si hi ha projector de 3D. No hi ha més veritat que aquesta. Poques vegades he vist donar tant per tant. Ens aixequem per aquesta lluita, per aquest cos a cos. Volem que tothom balli amb els seus fantasmes i que tothom balli amb el seu demà quan sigui mort. Hi ha més amor en un ball de Festa Major que en totes les històries d’amor mentider que han explicat mentiders que no han conegut l’amor. Han caigut tots els règims, i hem fet règims, s’han ensorrats discoteques, pubs, bars, taxidermistes, botigues de ventiladors eòlics ecològics… Però les Festes Majors, no. No infinit i sense rogalls. No de crit sec i genolls pelats. Som la sang d’una caiguda, la sang d’un enlairament. Mireu-nos. Aquí som. Defensant el Fort. Estem amb l’arma a les mans: el futur. Guaiteu-nos. Ens ataquen, els que roben, els que ens menyspreen, els que no entenen… Però aquí seguirem. Mateu-nos, però serem l’eternitat: la cançó de l’orquestra sonant mentre s’enfila el camí cap a la plaça. Som l’exèrcit del demà.