Un dels episodis, al meu parer, més rellevant d’aquesta precampanya electoral, ha estat el suport explícit que Andreu Mas-Collell ha donat a la candidatura d’ERC i específicament, a Pere Aragonès. En el context d’una conferència dictada al Fòrum Europa, aquest acadèmic amb llarga experiència política ha demanat un “govern estable amb sensibilitat per l’economia”.
A veure, servidor de vostès és historiador, i per tant té l’obligació de recordar certs episodis del passat que han determinat la mena de present que avui ens toca administrar. I en el cas de Mas-Collell, la seva figura va tenir un paper clau en la història recent del país. Recordem que va ser una mena de “fitxatge estrella” d’Artur Mas per a la campanya del 2010. Malgrat ja tenia experiència anterior com a conseller d’universitats (i un cert prestigi, al meu entendre sobrevalorat, per la seva trajectòria acadèmica d’economista neoliberal ultraortodox a la Universitat de Harvard) [un dia haurem de parlar de l’enlluernament infantil que implica buscar catalans amb èxit a fora mentre sabotegem el talent a dins], el seu paper va determinar absolutament la política entre 2010 i 2016 com a retallador fonamental. Per cert, que les seves polítiques tenen molt a veure amb la davallada de vots i escons de Convergència quan Artur Mas va voler consolidar el seu poder, i a les eleccions de 2012 CiU va passar de 62 a 50 escons, i del 39,6 al 30,7% de vots.
Mas-Collell, certament, va ser un dels emblemes del “govern dels millors”, aquella mena de mantra (sospito que dissenyat per l’home de les tenebres convergents David Madí) reiterat des dels mitjans principals. La fórmula (més que idees, eslògans) era, més que simple, simplista: per tenir èxit, cal posar al capdavant de les conselleries persones amb gran talent; no calen tant recursos com lideratges carismàtiques; farem més amb menys…
El resultat fou catastròfic. En ple esclat de la bombolla financera i immobiliària i de crisi del deute, posar en marxa aquestes idees va acabar tenint resultats terribles per a la majoria de la població, que avui encara arrosseguem, i amb conseqüències socials que no tinc gaire clar que puguin ser reversibles. Per molt professor de Harvard que fos, Mas Collell hauria de ser recordat per ser l’arquitecte de les retallades, que és en el fons el que sempre havia repetit mil vegades com a bon deixeble miltonfriedmà de la Universitat de Chicago: desregulació, reduir despesa social, rebaixa d’impostos als rics, tríada ideològica que ha submergit el món occidental en el declivi econòmic, la fragilitat geopolítica i la inestabilitat política i social.
Perquè, efectivament, si fem un inventari de les idees executades, només les podem comparar a la doctrina del xoc de ressonàncies pinochetistes. De fet, si em fessin comparar Mas-Collell amb algun personatge històric, m’inspiraria en Sergio de Castro, un brillant acadèmic xilè que es va doctorar a la Universitat de Chicago, i que quan va exercir com a ministre d’economia de Pinochet entre 1974 i 1976, en aplicar les mesures que havia admirat dels seus mestres neoliberals, l’economia xilena es va contreure en un 13,6%, i la producció industrial, en un 28%, mentre que la inflació i la desocupació es va disparar i va caure sobtadament el nivell de vida. I Xile ja no va ser el mateix, sinó la societat polaritzada que és avui. Mas-Collell, va imitar de Castro, i tot plegat va concloure en un “horror econòmic”, tal com una vegada ho va definir la pensadora Vivienne Le Forestier. A aquest senyor sí que caldria que se li retirés la medalla de Sant Jordi!
Perquè, efectivament, una de les seves obsessions va ser la destrucció dels serveis públics. Recordem la requisa de bona part dels salaris de funcionaris, metges o docents (amb pèrdues de que encara s’arrosseguen avui i que podria calcular-se en una pèrdua de poder adquisitiu d’un 25% respecte el 2010. Més amb menys també implicava fer treballar més hores als treballadors públics per un sou inferior, mesura que acaba tenint conseqüències pel que fa a la moral col·lectiva i el compromís a mig i llarg termini. Tanmateix, no es va tractar només d’això. Si ja el món de l’empresa privada havia esdevingut addicta a la precarietat i la temporalitat, els serveis públics van entrar en una dinàmica de degradació fins al punt que els nous contractats d’aquesta època eren temporals entre un 80-100%, i en el cas de la sanitat, contractes per hores, en dies dispersos, i, a sobre, instaurant una “Nova Gestió Pública” (fórmules de fiscalització i burocratització dels serveis públics que els “govern dels millors” instaurava d’acord amb els manaments apresos a les mederses neoliberals en què havien degenerat les facultats d’economia, dret, management i altres parides molt populars en aquest segle).
La precarietat, no només va degradar els serveis tal com era previsible (increment de llistes d’espera, degradació d’edificis i manteniment insuficient, tancament de llits hospitalaris, escoles o serveis de proximitat, allunyament de la ciutadania respecte els el seu govern, increment d’estrès entre els treballadors…) sinó que va propiciar, especialment en el camp sanitari, una fugida de professionals a l’estranger, a la recerca de millors condicions; i de l’altra, una importació de personal d’arreu del món, especialment de Llatinoamèrica, amb desconeixement del català i de la realitat catalana (i en alguns casos, certa hostilitat). El resultat, el veiem ara: uns serveis sanitaris, guiats pel low cost, en què, com li va passar a l’enyorada Carme Junyent, ni et pots morir en català. Òbviament, la solució és fàcil: pagar correctament (això vol dir, probablement doblar els salaris) i fer contractes estables sempre, malgrat que això suposi que els riquíssims beneficiaris de la darrera dècada i mitja deixin d’esdevenir, a la pràctica, els nobles de l’antic règim exempts de pagar impostos.
L’impacte educatiu també va resultar apoteòsic. Com que ja he escrit massa del tema, miraré de no repetir-me massa. Simplement, les retallades, menys mestres, treballant més per menys, amb alumnes davant seu molt dels quals venien de famílies que ho havien perdut tot (començant per la casa) va generar un cert col·lapse col·lectiu, un enfonsament general de la moral, un deteriorament ràpid de resultats i expectatives. L’escola es mirava al mirall i no s’agradava. Amb un punt de desesperació, molts podien llogar l’ànima al diable per sortir-se’n en un panorama boirós. I aquí apareix el fillol polític d’en Mas-Collell, l’Eduard Vallory i les seves idees de bomber incendiari com l’Escola Nova 21, la filosofia de la qual s’ha instaurat com una secta religiosa i que explica la caiguda abrupta del nivell de coneixements dels alumnes i de la moral de combat dels docents. El deteriorament sobtat del sistema educatiu durant el període 2010-2015, va permetre que un personatge com Vallory, que com el seu padrí havia passat bona part de la seva etapa formativa als Estats Units, amb formes de telepredicador va transmetre les seves propostes neoliberals (desregulació, low cost, jeraquia piramidal, sacrifici docent, emprenedoria), embolcallats en un discurs de psicologia positiva / llibre barat d’autoajuda per fer-se amb el control d’una de les institucions més estratègiques d’occident: l’escola, concebuda per molts com a oportunitat d’enginyeria social. La transformació d’una escola democràtica, potser caòtica i ocasionalment autogestionària en una mena de no-lloc en què la dimensió estabulària i lúdica trenca amb la finalitat primigènia de l’aprenentatge i l’entrenament social i laboral. Una escola (Nova 21) favorable al subjectivisme neoliberal. Una escola fonamentada en la destrucció del concepte d’homogeneïtat social i insititucional, fonamentada en el coneixement i la igualtat d’oportunitats, amb regles clares. I va convertir-la… en una altra cosa (ja ho advertien, que volien transformar l’escola!).
Mas-Collell s’afegeix a ERC perquè els deu contemplar, amb mirada d’afecte, com a deixebles predilectes. Perquè les mateixes polítiques de retallades, de deconstrucció dels serveis públics, de polítiques laborals desfavorables als treballadors i favorables a empresaris addictes al treball barat, precari i prescindible (per què, sinó, la facilitat amb què s’ha expandit el mercat laboral amb persones d’arreu?), que han assumit tant el concepte de subjectivisme i desregulació, que fins i tot una de les estrelles del govern, la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, s’ha especialitzat en això. Perquè, l’autodeterminació de gènere, per la qual ha batallat tant la consellera (amb situacions kafkianes) no deixa de ser això, una desregulació de l’ànima. O l’obsessió per importar les doctrines tan apreciades pels neoliberals demòcrates nord-americans per alguns altres aspectes de la vida individual o col·lectiva com la passió pel relativisme cultural, el multiculturalisme (a la recerca de caciquisme polític entre les comunitats immigrades) o l’atribució de la culpa universal de tots els mals a l’home blanc, heterosexual, heteronormatiu, i sobretot, catalanoparlant. En altres termes, certa addicció a elements aliens a la nostra realitat com és la teoria crítica de la raça o l’assumpció del victimisme com a forma de relacionar-se amb el món (i aconseguir guinguetes per premiar fidelitats).
Efectivament, ERC, durant l’època en què ha tingut responsabilitats governamentals (i no ens enganyem pas, Junts no ha estat molt millor, el PSC faria igual, i la resta potser necessitarien que se’ls fes un dibuix sobre com funciona el món), ha aplicat les mateixes polítiques que havia dissenyat el catedràtic de Harvard, i és per això que vol mostrar el seu agraïment a uns republicans que, en essència, aquests anys al capdavant d’una institució amb certes limitacions, han combinat el neoliberalisme més dur, amb la retòrica dolça i inconsistent del progressisme. I quan parla d’estabilitat, suposo que el seu inconscient deu restar tranquil davant les remotes possibilitats que facin res a favor de la independència.
