Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El català indignat
16/07/2023 Carles Castellanos

Què es pensa aquesta gent que atribueix sentits estranys als estats d’ànim de tantes persones? Consideren que hi ha massa gent que no s’interessa per la pugna PSOE/PP i no entenen les mostres d’indignació que es poden expressar en un moment electoral. Pensen que la persecució obsessiva dels catalans i la nostra llengua i cultura per mitjà de la pràctica arbitrària d’inhabilitacions histèriques de polítics, l’encausament ‘capriciós’ de militants d’arreu del país, farà que ens estimem més això que és Espanya? Estan bojos aquests espanyols i espanyolistes!

Una mena de bullying neuròtic

Estar sota la dominació espanyola que pren la forma d’un assetjament neuròtic, representa no tan sols fer-nos difícil de viure com a catalans sinó com a persones humanes: a cada cosa que fem anem trobant un abusador que ens va reforçant en la convicció que ens hem de desfer de l’ocupació espanyola. Es tracta d’una persistència d’una mena de guerra psicològica que des d’aquest escrit voldria posar de relleu exhibint-ne intencions i misèries.

Una guerra psicològica dins la irracionalitat

Espanya, com a estructura de dominació, ha practicat i practica (amb una intensitat variable segons veu més o menys amenaçada la situació privilegiada de les oligarquies que tallen el bacallà) una veritable guerra psicològica contra la nació catalana. Es tracta d’una línia d’acció d’inspiració militarista que es basa en un martelleig repressiu d’estil robòtic amb la pretensió d’aconseguir la rendició de les persones sotmeses. Tothom que es mogui en defensa del poble català o contra un abús concret i que protesti contra la repressió ha de ser empaperat i acusat amb peticions desorbitades amb l’única intenció de treure’l de la circulació. D’aquesta manera les decisions només les podran prendre els espanyolistes i partidaris d’aquest règim monàrquic putrefacte (uns espanyolistes que esperen aconseguir ser més, en la confrontació política, per simple eliminació fraudulenta de l’adversari).

I jo els dic als ‘espanyols de debò’: Penseu que això ens farà estimar aquest monstre construït damunt les formes més diverses de la repressió, que així s’ aconseguirà atreure cap consens? Il·lusos que sou! L’únic consens que va creixent i creixent és un sentiment de rebuig, és l’extensió geogràfica i social del ‘català desafecte’; i que finalment només acabarà somiant tenir una bomba atòmica com a solució raonable contra un enemic tan infecte.

Espanya fonamenta la seva acció en la irracionalitat d’un fanatisme d’estat, insuflat al llarg d’anys i anys de pràctiques imperialistes, en una població que ha arribat a interioritzar un odi malaltís al català i a la catalanitat, de manera que es creu amb el dret de fer servir aquest objecte humà (nosaltres) per al seu propi ús i abús. Generacions i generacions que han trobat ‘natural’ la pràctica repressiva (contra americans, contra filipins, contra portuguesos i gallecs, contra bascos etc. és a dir, contra tothom que gosi bellugar-se i discutir la primacia de l’oligarquia espanyola).

El que fa por a aquesta mena de zombis desnaturalitzats és que, si no poden viure dels beneficis (sovint escorrialles) que comporta la dominació colonial i imperialista, els mou el pànic que els provoca el fet de pensar que algun dia haurien de treballar com fa la gent que tenen sotmesa. Sota aquest sentiment es mouen a l’uníson: el feixisme no és altra cosa que el resultat de la gent que viu a recer de l’estat i que, d’una manera o altra, se’n beneficia. I vol convertir aquest privilegi injust en una manera de viure.

Davant aquesta irracionalitat programada i calculada hi ha també un bon nombre de persones pensants que s’adonen de la injustícia d’aquesta forma d’abús i cal considerar possible que, a més de la fabricació automàtica del ‘català desafecte’ (més que emprenyat), tingui la conseqüència greu per a les oligarquies espanyoles d’obrir escletxes crítiques importants en el seu sistema de dominació obscurantista (com passa sovint en aquests casos d’acceleració de les contradiccions en els poders que avancen cap a la seva autodestrucció).

És per això que fa temps que defensem que cal saber lluitar contra la guerra psicològica, que és el veritable cor de la repressió espanyola, per mitjà de les denúncies de les fal·làcies i abusos  en què cau aquesta mena de franquisme emmascarat. Cal denunciar cada episodi, cada abús, mostrant la realitat repugnant d’aquest règim, com s’ha fet recentment en el cas de l’espionatge abjecte a Girona i a Salt, com s’ha fet amb la complicitat del PSOE i del PP en els crims dels atemptats del mes d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils que aquests partits monàrquics no volen ni tan sols investigar etc. Per això acabarem exposant quatre veritats que han de ser sabudes cada dia per més gent:

Quatre veritats 

Primera veritat. La primera veritat és evident, però massa sovint s’amaga: el règim monàrquic espanyol no és altra cosa que una prolongació barroera del franquisme que ha anat aplanant el terreny per a mantenir la continuïtat de poder i de privilegis a les oligarquies madrilenyo-espanyoles.

Segona veritat. No hi ha una Espanya de dreta i una Espanya d’esquerra. Tot és un teatre, el del bipartidisme, que fa anys i panys que es practica en aquest Estat. PP i PSOE (i els que puguin substituir-los en aquest joc) estan dissenyats per a anar-se alternant. El PSOE no és ni tan sols un partit democràtic perquè no ha estat ni capaç de defensar les llibertats bàsiques conculcades per la famosa Llei Mordassa que no ha volgut derogar en el seu mandat. I, com hem recordat, no ha permès investigar els crims dels atemptats del mes d’agost del 2017 i ha frenat la denúncia de la tortura que es vol portar a terme convertint la comissaria de la policia espanyola del núm 43 de la Via Laietana de Barcelona, en un centre de Memòria contra els maltractaments i les tortures. En aspectes monàrquics, repressius i conspiratius, PP i PSOE són germans bessons.

Tercera veritat. Qüestió de noms: els defensors del règim actual no s’han d’anomenar de manera falsa ‘unionistes’ que és un nom amable, edulcorat i fals: són monàrquics, conservadors i reaccionaris, perquè tenen com a objectiu suprem la defensa d’aquest règim que van pactar els franquistes en el seu moment, sense cap mena de ruptura amb el règim anterior, mantenint els privilegis dels oligarques i les estructures repressives precedents. La Transició va servir sobretot per a pactar la impossibilitat de retre comptes dels crims del franquisme. Són, doncs, crims que els partits del règim porten ara al seu càrrec i sobre els quals els seran demanats comptes, un cop s’ensorri, al territori de la nació catalana, el règim actual de dominació. 

Quarta veritat. Sobre la situació actual. En situacions com la nostra cal un procés de clarificació de mostrar qui és qui, en la confrontació és fonamental. És per això que no podem actuar sense un esforç acurat de distinció. Cal construir sobre segur: Cap vot a l’espanyolisme. No votar tampoc cap partit que no hagi defensat activament els objectius independentistes i democràtics. 

Però, en aquest moment de ‘refundació’ del moviment, és especialment important que defensem  aquelles persones que mereixen TOTA la nostra confiança. El nou moviment que ha de sortir dels debats presents s’ha de fonamentar en opcions segures. I hi ha molts exemples que haurem d’anar assumint. Ara només esmentaré un nom recent, el de Lluc Salellas nou batlle de Girona, objectiu aconseguit per mitjà d’un pacte independentista clar i socialment compromès. És un èxit cuinat a foc lent en l’àmbit, cal recordar-ho, de la CUP-GUANYEM. I un altre exemple ben conegut també és la persona d’Albert Botran diputat de la CUP i membre de Poble Lliure. També mereix tota la nostra confiança. Jo hi he posat totes les esperances perquè és l’única persona que, entre moltes altres intervencions, ha posat en evidència que el Congrés dels Diputats espanyol és rabiosament contrari a la llengua catalana.

Entenc i he defensat públicament el dret a expressar el vot nul (i també l’abstenció, encara que la veig menys efectiva políticament). Però en el moment actual parteixo de la convicció que, al costat del vot de protesta, és molt important defensar i donar suport a aquelles persones que sabem que ens ajudaran a construir un nou moviment que ens ha de fer avançar cap a la Independència i la República d’una manera segura.

Per a acabar-ho d’entendre

Els sentiments de la majoria de membres del moviment independentista es poden entendre pel que hem descrit en aquest article sobre el marc polític espanyol del moment present i la seva obstinació repressiva malaltissa.

Hi hagué un moment que hi havia el català emprenyat. Ara és l’hora del català indignat. I serà, sobre aquest estat d’indignació conscient, que construirem la República catalana independent.

Valora
Rànquings
  1. Alhora i la CUP
  2. L'empresari gironí Josep Campmajó s'exilia arran del cas Tsunami
  3. Sant Jordi era guerrer...
  4. Acte antirepressiu de la Coordinadora Antimonàrquica de les Comarques Gironines (CACG)
  5. La “proposició de llei per la qual es regula la llibertat educativa”, del PP i VOX, empeny cap a la irlandització del valencià
  6. Ortésia Cabrera serà la cap de llista de les Terres de l'Ebre per la CUP
  7. La CUP–Defensem la Terra presenta la llista per les eleccions del 12 de maig per la demarcació de Girona, afirmant que surten a guanyar
  8. Agustí Barrera: "...el seu legalisme burocràtic no els va permetre entendre que una declaració d’independència és un acte revolucionari"
  9. Sergi Saladié encapçala la llista electoral de la CUP pel Camp i les Terres de l'Ebre
  10. La FAVB diu no a la Fórmula 1 al passeig de Gràcia
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid