Si cap partit és sinònim de l’engany, aquest és el PSOE: pura enganyifa i il·lusionisme. Per alguna cosa els meus torturadors de la policia espanyola i de la guàrdia civil estaven sempre tan contents amb l’adveniment d’aquest partit als llocs de comandament espanyols. En presumien ostentosament.
Les darreres promeses del PSOE que diuen adreçades, segons ells, a afavorir sectors populars són com la palla destinada a alimentar els ases. No hi ha cap de les tres promeses “estrella” perbocades per Pedro Sànchez que pugui modificar les condicions materials d’una manera duradora, operativa, creïble: els suposats impostos a les companyies elèctriques i a la banca són brindis al sol que ell mateix ja insinua que no pot assegurar que siguin possibles. Pel que fa a la gratuïtat de rodalies, es tracta purament i simplement d’una burla cruel: una mera operació mediàtica que segurament donarà un llampec d’alegria a la casa del pobre, depenent de si és més o menys il·lús, però enfonsarà encara més les classes populars catalanes en la misèria i la ignomínia tan bon punt l’any 23 despunti a l’horitzó.
L’operació més espectacular i representativa de la manera de fer d’aquest personatge i del seu partit és el cas de Rodalies: amb una crisi oberta amb l’ultimàtum de la mobilització de “Batec”, que havia anat generalitzant el boicot a Rodalies mentre que no s’hi fessin les inversions pendents del govern espanyol, l’ínclit polític de la pocavergonya, en lloc de fer algun gest per a mitigar aquesta estafa, regala l’ús d’un mitjà de transport decrèpit i així converteix (per quatre mesos) la vaga de pagament que s’anava estenent en una mesura “magnànima” promoguda pel gran estafador; com si diguéssim et roba els diners i després te’n torna quatre cèntims: hop! hop! ... i voilà! ... enganyats i contents.
I els babaus de la taula del diàleg fent veure que obtenen resultats. Podemos-Comuns i ERC, contaminats ja totalment d’aquest manera de fer, aplaudint amb les orelles. No sé si és pitjor el qui enganya o el qui es deixa enganyar. Però el cert és que, amb aquesta mena de gent, la política està en plena decadència, enfonsada en el trilerisme i la inòpia mental, cada vegada més semblant al teatre infantil que a cap altra cosa.
Carles Castellanos
