Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El declivi de la deriva autonomista
06/10/2022 Carles Castellanos

Les mobilitzacions d’aquesta tardor (al voltant sobretot de l’11 de setembre i del 1er d’octubre) han representat políticament una forta sotragada per al govern de la Generalitat que s’havia anat instal·lant en una deriva clarament neoautonomista, allunyada de la perspectiva independentista.

Aquest allunyament envers l’independentisme no ha estat pas natural, com alguns pensen i diuen, sinó que ha estat provocada per l’acció continuada de la pressió repressiva. És sabut que ha estat la negociació (secreta i/o tàcita) dels líders principals de l’entorn del govern (amb Oriol Junqueras i Jordi Sànchez com a persones més representatives) amb l’objectiu d’evitar la repressió damunt un cert nombre de líders de l’àmbit del govern [1]*, allò que ha provocat el decantament del govern català cap a formes de col·laboracionisme amb l’objectiu del règim espanyol d’aconseguir la ‘pacificació’ de l’independentisme català, com a contrapartida ‘necessària’ exigida pel govern monàrquic.

D’aquí el nerviosisme i l’interès d’ERC per a evitar les mobilitzacions independentistes i tot l’esforç del seu dispositiu mediàtic per a minimitzar-les i denigrar-les. Ara, amb l’independentisme mobilitzat els col·laboracionistes s’han quedat despullats sense res de bo a oferir a l’amo, tan sols la submissió incondicional i unilateral als seus designis.

Aquesta situació ‘extrema’ ha exacerbat el nerviosisme al si del govern autonòmic de Catalunya crispant, més que mai, la seva crisi interna. La situació actual és, doncs, vista amb perspectiva, un reflex més de la tensió que s’ha anat aguditzant aquests darrers anys entre els defensors d’una entesa amb Madrid (i del manteniment del règim) aspirant a evitar la repressió en el seu entorn més pròxim; i, d’altra banda, els partidaris d’avançar cap a la independència sense aquesta mena d’hipoteques contra natura.

El nostre moviment torna a superar el darrer entrebanc que hem descrit tot deixant de banda tots aquells sectors i forces polítiques que no estiguin disposats a avançar cap a la independència. I tot dinamitzant els partidaris de la mobilització i la pressió constant contra el règim i d’avançar cap a la ruptura independentista. Si la mobilització de l’independentisme es fa permanent, la pressió reaccionària que ho vol impedir des de l’Autonomia s’haurà d’anar esllanguint com ha passat amb les diferents experiències de la quinzena d’anys precedents, ancorades en l’autonomisme, que han volgut desviar el moviment dels seus objectius.

La tendència històrica que s’anirà desenvolupant en les noves condicions que han aflorat, serà el resultat de la separació tallant que la contradicció política fonamental anirà marcant: d’una banda, l’independentisme, agrupat al voltant de l’acció permanent contra l’opressió espanyolista; i, de l’altra banda, els sectors agrupats al voltant dels interessos del règim monàrquic espanyol, cada cop més radicalitzat en el seu espanyolisme i el seu despotisme.

En aquestes condicions, l’autonomisme (dins els líders d’ERC, però també dins sectors de Junts) no podrà fer altra cosa que anar caient en un progressiu esllanguiment i entrar decididament en un declivi sense aturador, seguint les experiències que l’han precedit.

[1]* La preocupació únicament pels líders del govern i pròxims, tot abandonant les més de 4000 persones que han patit repressió arran de les mobilitzacions de protesta i de solidaritat, és una mostra clara del caràcter insolidari d’aquesta línia de pacte portada a terme per aquests sectors autonomistes. Una orientació contrària a les bases més elementals de la lluita antirepressiva del moviment popular.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid