A partir dels anys 40, 50, 60 més de dos milions de persones, perdedors d’una guerra que jo dic incivil, per culpa de la misèria produïda per la gestió de la victòria franquista, lliurant les terres als terratinents fins i tot que les deixessin ermes en venjança als seus peons, van ser obligats a emigrar on amb l’esforç del seu treball poguessin tirar endavant a tota la seva família, arribant a la recerca de treball a Catalunya procedents de tota Espanya, en la seva majoria d’Andalusia, i Extremadura.
Aquells anys que jo recordo durs, grisos sota la repressió de les forces del desordre, corruptes fins a la medul·la, violents, amb permís per a tot, van ser terribles per als que érem aquí, però de sofriment i pobresa per als quals venien de fora.
No hi havia habitatges suficients i les poques que podia haver-hi no estaven a l’abast de les seves possibilitats.
Van haver de construir barraques en els descampats dels afores de la ciutat, sota la vigilància repressiva de la guàrdia municipal, comandada pel coronel franquista, Eduardo Fernández Ortega, tristament recordat pels d’aquella època. Pare del nostre també cèlebre i segurament també tristament recordat ministre de l’interior del regne Borbònic, Jorge Fernández Díaz, si el pare és músic, el fill és ballador.
Parlant d’Andalusia.
Estic recordant la poesia de Miguel Hernández:
Andaluces de Jaén aceituneros altivos, kilómetros y kilómetros de olivos y dice la poesía ¿de quién son esos olivos? De una o dos personas, máximo cuatro, por lo tanto, el beneficio también es para ellos.
Perquè cal recordar que el 50% del terreny fèrtil d’Andalusia està des de fa 500 anys en mans de 12 famílies castellanes que viuen en els barris rics de Salamanca de Madrid, per això dic que Espanya no canvia
En aquests centenars de quilòmetres quadrats existeixen pobles on neix població, aquesta població que només té treball una o dues vegades a l’any es veu obligada a emigrar, perquè Andalusia té molta mà d’obra i molt pocs emprenedors que estiguin disposats a jugar-se el seu capital en empreses pròpies, però se’ls omple la boca quan parlen de govern liberal, entenen per liberal que els deixin fer a ells el que els doni la gana i cobrar la majoria de subvencions que arriben d’Europa per a l’agricultura, sense voler exposar-se a jugar-se el capital a tractar de treure un valor afegit als productes del camp, com per exemple, l’oli de l’oliva, fàbriques de sucs per a la fruita, fàbriques tèxtils, perquè Andalusia recol·lecta el 95% de tot el cotó que es recol·lecta a Espanya.
Podria tenir tota una indústria de complements, llaunes, cristall, taps, plàstics, embalatges, manteniment de les pròpies fàbriques, etc. Però no tenen cap indústria de transformació Per què a ningú el preocupa transformar ni industrialitzar aquesta terra? Quan podria ser el verger d’Europa.
El PSOE que haurien d’haver-lo solucionat, amb una reforma agrària després de més de 30 anys de governar, per covardia davant la reacció de la dreta, no ho va fer, i va cercar la solució més còmoda i menys compromesa la que dona la possibilitat de vot captiu, ha estat la de la subvenció, el PER que fa que la gent s’acomodi en aquesta situació sense esperança de millorar, el PER sense projecte, només crea persones dependents i depressives, la solidaritat mal entesa i sense punt final, només és caritat.
Fa dècades quan no existia el PER els autocars de gents, extremenys i andalusos que venien amb contracte de 6 mesos a treballar a la Costa Brava, venien a un altre món, altres oportunitats, alguns o algunes es casaven o ajuntaven amb persones autòctones, i creaven les seves famílies, ara prefereixen quedar-se amb el PER, no s’arrisquen a res, i els seus llocs els ocupen estrangers.
La zona de Jaén, la major recol·lectora d’olives del món i no té una fàbrica multinacional per a produir el valor afegit que suposaria l’oli d’oliva, als senyorets propietaris de les oliveres, els sembla menys complicat vendre l’oliva en l’arbre a Itàlia i que ells fabriquin l’oli i el venguin per tot el món, posant a l’etiqueta “amb sabor espanyol”
Serà perquè als polítics els convé que aquest poble no pugui defensar-se amb el seu treball autònom i és més convenient que depengui del seu senyor? Al meu entendre, fa temps que s’ha arribat a la conclusió que en aquestes circumstàncies no és convenient fer una reforma agrària, que retornaria la dignitat del treball en el camp (trenta-set anys de govern socialista). Ni interessa industrialitzar un país que crearia una classe treballadora més difícil de manegar, políticament sempre resulta més rendible el PER país subvencionat país obedient.
Recordem a Machado:
Ya hay un español que quiere vivir y vivir empieza, entre una España que muere y otra España que bosteza. Españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Una de las dos Españas ha de helarte el corazón.
El meu problema és, com podeu veure, que les dues Espanyes m’han gelat el Cor.
Per tot això fa temps que vaig renunciar a arreglar Espanya i amb totes les forces del meu cor, vaig canviar la dependència amb Espanya i la meva militància amb el PSC, a Treballar en la *ANC i abraçar la independència
Quina culpa té Catalunya si no han volgut o sabut fer l’Espanya plural, Els intents de Catalunya de canviar Espanya sempre han fracassat i el problema sempre ha estat que els espanyols no volen canvis, ho han demostrat en totes les ocasions, a nosaltres els catalans ningú pot acusar-nos de no haver-ho intentat, per la dreta i per l’esquerra, nosaltres sempre hem volgut encaixar, però després de molts anys hem renunciat, crec que no se’ns pot exigir més.
Estic convençut que aquesta solidaritat que sempre hem tingut els catalans mai ha anat a millorar aquesta situació en la qual viuen aquests peons andalusos, perquè existeix el mateix atur que el que tenien al principi de la transició, la qual cosa demostra que la solidaritat sempre ha anat a les butxaques dels amos de les oliveres.
