El cabal expressiu d’una llengua sense una situació de normalitat d’ús es veu condicionat pel fenomen de la interferència lingüística. La llengua que es troba en un procés de minorització no gaudeix d’una autonomia normativa, sinó que, sovint, veu com la seva estructura interna és colonitzada per la llengua que compta amb poder polític real, situació òptima de discriminació lingüística efectuada per aquelles llengües que compten amb un estatus d’oficialitat o de territorialitat. Dit això, l’estatus intern de qualsevol llengua no s’entén si prescindim del context sociopolític regulador de l’ús públic. Si ignorem l’extrem polític que condiciona l’abast d’una llengua, no tenim en compte que, en una situació de dominació lingüística, el cabal expressiu pot romandre més com a potencialitat que no pas com a ús real (comprensió, però no pas parla). Per contra, allò a proposar és el pas de ‘potència’ (ús hipotètic) a ‘acte’ lingüístic (ús materialitzat). I és aquest pas el que a parer meu suggereix el text de Carles Castellanos, Llengua viva.
L’estudi d’aquest lingüista es proposa de capgirar la reproducció social de la interferència lingüística envers el bagatge expressiu de la llengua territorial. Ho fa tot establint els processos sociolingüístics generals que defineixen la cruïlla d’estatus de les llengües: entre la normalització/normalitat d’ús i la substitució lingüística.
La primera part del treball és dedicada a tractar qüestions que expliquen el sentit de ‘Dominar la llengua’. Hi és desenvolupada la constitució històrica de l’estàndard (procés d’individuació) i, doncs, la definició de ‘llengua nacional’, que no és cap invent. També aprofundeix en la delimitació d’espais comunicatius sociohistòrics des de l’òptica no assimilista: l’espai lingüístic catalanooccità, estudiat per Castellanos a Els cosins del català (2019).
L’apartat ‘sintaxi nacional’ estableix l’ús ideològic d’una llengua segons els referents de pertinença nacional. Tot amb tot, aquest apartat aclareix la relació entre ‘estructura’ i ‘variació’ lingüísiques, és a dir explica la correspondència entre normativització (ús normatiu) i oralitat (parla dialectal) –formal i no formal. Tot plegat és una introducció ben útil per a fer entendre la finalitat del segon capítol, ‘Observacions més corrents’.
El treball per la llengua és, com reitera l’autor, una cursa de fons. No es redueix ni de bon tros, com aprecia l’autor, a aïllar barbarismes, talment com si es tractés d’una estricta labor tècnica. També comporta afaiçonar un model de llengua, gens artificial, acoseguit amb la voluntat de saber el perquè i el com de l’origen i l’evolució d’un mot o d’un modisme. Podríem ben bé assegurar que el treball linguístic és una art, un acte d’humanisme que ha de comptar amb la participació activa dels parlants.
És per aquest motiu (i per d’altres raons que el lector pot adduir) que el capítol dedicat a les observacions lingüístiques més comunes resulta ben adient per a identificar, segons Castellanos, ‘errors a traïció’, o d’admissió. Es tracta d’una interiorització de girs i d’estructures adoptades potser de manera inconscient. La secció a què ens referim és estructurada en apartats que tracten errades de construcció en la parla i en l’escriptura pel que fa a usos més simples o més complexos. Una finalitat del seguit d’indicacions i de suggeriments (amb exemples clarificadors a fi d’evitar continuïtat d’equívocs expressius) és substituir costums expressius erronis interioritzats, els quals alteren el giny d’una llengua. És, doncs, ben adequat d’incloure-hi la secció ‘Malparlar bé’, on es recullen modalitats expressives no formals d’ús recurrent en la parla popular, que, com en el cas de les frases fetes, no gaudeixen d’ús normalitzat. Es tracta d’un ús en què precisament es pot constatar la situació d’inferència entre dues –o més– llengües. No hem de bandejar, doncs, l’expressió no formal: l’hem de saber incorporar al registre formal, conclusió ben adient de l’autor a fi de dignificar l’ús integral de la llengua (vegeu l’apartat ‘Ús literari de les varietats no formals’).
En definitiva, el capitol entorn de les observacions lingüístiques expressa l’assoliment de la consciència lingüísitca a què pot –i ha– d’arribar el parlant d’una llengua.
Amb tot, aqueixa consciència no és fruit únicament del treball intern, ans és conseqüència de la realitat sociolingüística: de la contextualització de l’ús social d’una llengua i de les polítiques de planificació normalitzadores. Els dos capítols darrers de l’assaig tracten sengles qüestions: ‘Vocabulari mínim de sociolingüística’ i ‘Estratègies de promoció i revitalització de la llengua’.
El vocabulari sociolingüístic seleccionat per Castellanos recull conceptes fonamentals que ajuden el lector profà a comprendre els processos pels quals hi ha llengües que exerceixen la funció de llengües dominants i d’altres que reprodueixen la funció de subordinació. El recull de terminologia sociolingüística aporta claus per a comprendre l’abast del multilingüisme de manera que no impliqui un parany, una cobertura, de minorització de llengües. Clarificar el confusionisme persistent entorn de la diglòssia, ideologia bilingüista/procés de bilingüització i derivacions finals del bilingúisme, és un objectiu molt ben assolit i ha de dur a una òptima anàlisi sociolingüística. L’estudi crític, abocat a l’explicitació de tòpics i de llocs comuns entorn de la llengua esdevé del tot complementari a la cura de l’estructura interna explorada al segon capítol de Llengua viva.
El darrer capítol, que té els seus fonaments en l’apartat sociolingüístic anterior, és dedicat a les estratègies d’actuació i polítiques de planificació d’us de la llengua. Són actuacions adreçades a revertir situacions d’interferència lingüística i contextos generadors d’”intercanvi desigual” entre la llegua recessiva i la llengua dominant (p. 139). Els objectius a assolir són situats de manera correlativa, cosa que afavoreix la relació entre presa de consciència i emergència de la militància i activisme lingüístics. L’aportació de l’apartat és mostrar com la identificació amb una llengua implica la identificació amb el bagatge comunitari, social, que la llengua en qüestió implica. La predisposió d’immersió integral en un “medi d’aprenentge lingüístic” (espais diversificats d’ús) afavoreix indubtablement l’aprenentatge progressiu d’una llengua.
El darrer capítol al·ludeix, d’altra banda, a la qüestió migratòria. El tercer punt del “Manifest Koiné” (17 d’octubre de 2015)1 al·ludia a una instrumentació de l’estat –percebuda com a acte de colonització lingüística– vers segments de migració castellanoparlant sota el franquisme entre c. 1950 i c.1975. És ben cert que, encara avui, existeix una voluntat de generar resistències a la normalitat lingüística del català en conurbacions metropolitanes.2 Cal, doncs, denunciar la voluntat d’instrumentar sectors migrants “històrics” o nouvinguts a mans de funcionaris espanyols i de franges de catalanoparlants amb ideologia espanyolista (d’esquerra i de dreta).3 Ara bé, davant l’actitud contrària d’organitzacions que atien el supremacisme sociolingüístic hispanoparlant, cal potenciar, com remarca Castellanos, l’emergència de nous parlants en català provinent de la nova migració. És per aquest motiu que materialitzar estratègies d’ús desacomplexat d’una llengua ha de requerir d’una planificació lingüística que contempli el compromís actiu de tots els àmbits professionals que s’hi troben implicats. I no sempre s’esdevé.4
L’estratègia de promoció i de revitalització d’una llengua es complementària al capítol titulat ‘Dominar la llengua’, amb el matís que la nova reflexió proposada no defuig situacions flagrants de conflicte lingüístic. Recordem que aquesta modalitat de conflicte és generada pel suposat supremacisme ideològic de la llengua substitòria. Encara, doncs, hi ha àmbits hostils a la llengua: Justícia, sanitat, policia espanyola. Són tres exemples aportats per l’estudi a fi de crear una actitud activa (compromesa políticament) vers els parlants de la llengua minoritzada.
Comptat i debatut, Llengua viva aporta, ben significativament, elements normatius i discursius complementaris adreçats a la responsabilitat del (catalano)parlant. L’obra que ens ocupa no és cap exercici d’erudició banal, sinó que pondera la relació entre teoria i praxi sociolonguïstica. Una llengua és viva si esdevé expressió d’una comunitat lingüística conscient que l’aprenentatge roman sempre obert. I també ho és si aquesta comunitat vincula l’estudi del corpus d’una llengua a la militància i al treball ideològic. Una llengua minoritzada requereix parlants amb un bon fonament de formació. Formació adreçada, com palesa Castellanos, a fer de la llengua una plataforma de ‘lluita ideològica’, perquè, no ho oblidéssim, una llengua articula una cosmovisió de la realitat social i política. I, a la base, un procés de normalització ha d’implicar la superació, com diria Joan Fuster, de la mentalitat de sucursal a fi d’aconseguir una “llengua viva”. Volum de referència –no tan sols adreçat a l’àmbit acadèmic– per al conjunt de palants d’un domini lingüístic.
NOTES
1 Llengua i República. El Manifest Koiné argumentat, Nexum edicions, Barcelona, 2021, p. 162.
2 Caldria potser comparar la freqüència d’actituds contràries a l´ús de la llengua abans i després del d’octubre de 2017. Aquest exercici podria associar l’increment de situacions catalanòfobes a una eventual manca de resposta civil i a un increment d’intervencionisme polític espanyol de l’anomenat ‘independentisme pragmàtic’.
3 Caldria potser trobar una confluència entre el posicionament del Manifest Koiné i el de Carles Castellanos a Llengua Viva, el qual, malgrat una concreció de definició, no s’hi situa de manera contrària (vegeu nota 3 p. 152).
4 Vegeu els processos d’espanyolització lingüística que dilatadament es vénen produint en els darrers anys en programacions i en conductors de programació a TVC. És una situació que es produeix de manera ascendent, també pel que fa al foment de posicionaments contraris a la normalitat lingüística: registre expressiu farcit de castellanismes i d’anglicismes, actituds promotores del fals cosmopolitisme multicultural…. Tal vegada pagaria la pena de fer un estudi comparatiu d’usos i de referents sociolingüístics de l’anomenada ‘Televisió de Catalunya’ respecte de models de llengua d’altres corporacions televisives (i.e: Euskal TeleBista, À punt, Televisió Gallega).
