Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Petjades de llum, les memòries de Serra Estruch
03/04/2023 Jordi Martí Font
Jordi Martí Font és membre de la CGT, de l'Ateneu Llibertari Alomà, del Col·lectiu Independentista del Priorat Jordi Martí Font és membre de la CGT, de l'Ateneu Llibertari Alomà, del Col·lectiu Independentista del Priorat

Fa unes setmanes veia per xarxes que la llibreria-restaurant L’Anònims de Granollers penjava la portada d’un llibre que feia molt de temps que estava esperant. I no perquè sabés que algú l’estava escrivint sinó perquè el personatge de qui parla i la seva vida se’l mereixien i nosaltres, tafaners fins a l’infinit, àvids de saber i aprendre, també. Un llibre que calia perquè sobre el que parla no hi ha pràcticament res escrit, ni sobre ell ni sobre la immensa feina que va desenvolupar al llarg de la seva vida. Ràpid, vaig intentar aconseguir-lo i, quan vaig tenir el llibre a les mans, la sorpresa fou encara més gran. No era una biografia sinó unes memòries el que l’Editorial Neopàtria havia publicat de Josep Serra Estruch, concretament les «Memòries d’un independentista llibertari (1921-1996)».

Llegides les tres-centes pàgines del llibre, només puc aplaudir la iniciativa del fill de l’autor, que n’ha fet l’edició i el pròleg, perquè aquestes Petjades en la llarga nit, que aquest n’és el títol principal, són un aplec vital imprescindible per moltíssimes més coses que les exposades al títol, però també per les que donen nom al llibre.

Perquè Serra Estruch va ser un activista de primera línia de la cultura catalana del segle XX. D’ell és la primera publicació feta als Països Catalans un cop perduda la guerra de 1939. Es tracta de Superació, de Vilanova, de la qual en sortiren tres números escrits a mà, el primer el 8 de març de 1939. Quan ell tenia 18 anys!

Alhora, Estruch va ser, un cop perduda la guerra, autor, editor i impressor de publicacions en català fetes amb la impremta de l’Exèrcit espanyol a Melilla, on va ser enviat a fer la «mili». Allí hi va imprimir «primer coses pròpies, després d’amics, més endavant clàssics desapareguts, (...) després glòries actuals i finalment joves de nou encuny», amb una col·lecció pròpia de poetes nous anomenada «L’Ocell de paper»; i la llista d’autores i autors inclou Ramona Via, Le Rochefoucauld, Omar Khayyam, Maragall, Sagarra, Palau i Fabre, Miquel Dolç, Joan Triadú... Senzillament, impressionant...

Allà mateix va ser des d’on va treure la publicació Catalunya, que voltava les 80 pàgines i de la qual en sortiren entre 3.000 i 5.000 exemplars, i on decidí passar al combat obert contra el franquisme, el feixisme espanyol del moment, enfrontant-s’hi, si calia, amb les armes a la mà.

Així, quan va tornar a Catalunya, va entrar en contacte amb el Front Nacional de Catalunya a partir de Jaume Martínez Vendrell. Va passar a la clandestinitat amb el nom d’«Enric» i es va convertir en l’impressor del Front, disposat a fer octavetes, pamflets i, és clar, una publicació periòdica que aparegué per primer cop el 23 d’abril de 1945 amb el títol de Per Catalunya. La publicació tirava 5.000 exemplars i tenia de 8 a 12 pàgines i a la mateixa impremta es van fer publicacions d’ERC, Estat Català i impresos de tota mena de grups inclosa la CNT. El seu pas per la lluita armada no va passar de ser anecdòtic dins una estratègia de grup que mai no l’acabà de convèncer i amb la qual, al llibre, es manté crític, sobretot per la distància entre els objectius pensats (l’assassinat de Franco, per exemple) i els assolits (com la penjada de senyeres que l’autor afirma que haguessin estat més fàcils de fer sense armes).

Va ser ell, no sol però ell sobretot, qui va dotar el Front Nacional de Catalunya (res a veure amb els fatxes que ara n’han usurpat les sigles) d’un pensament socialista autogestionari que a mi em va sorprendre quan em vaig posar a llegir acords de congressos del Front en el seu moment.

La seva estada a la presó, on ràpidament esdevingué encarregat de la biblioteca i mestre de català, li va permetre fer un formidable retrat d’uns moments en què, tal com ell diu, els llibertaris i republicans omplien les cel·les però s’hi veien ben pocs comunistes. I Serra Estruch en parla referint-se a l’aparell de propaganda creat per Jorge Semprún que atribuïa tot l’antifranquisme alprecisament als comunistes. De la presó en va sortir després d’un consell de guerra en què se l’acusava d’organitzar la impremta del Front però també amb una reducció de la pena per l’indult de l’anomenat «Any Sant de 1950». És d’aquesta època la publicació d’una versió del poema epicoburlesc clàssic (atribuïda a Homer pels romans) «Batracomiomàquia», il·lustrat pel també membre del Front Joan Josep Ferrer i Grau.

Desterrat a Tarragona, Serra i Estruch va tornar ben aviat a Barcelona, on trobà feina com a impressor i, alhora, s’interessà pel món de l’audiovisual, tan nou en aquell moment. Però aquesta dèria va haver d’esperar ja que abans es va posar a treballar com a promotor turístic, sense mai deixar de banda la reivindicació nacional. Així, el 1960, va organitzar un viatge en vaixell fins a l’Alguer en què va reunir catalunyesos, valencians i balears per tal de reprendre les relacions entre els territoris catalanoparlants. L’èxit va ser espectacular.

El llibre explica desenes o centenars d’iniciatives populars en què Serra participà, sempre des de baix i, alhora, amb un relat que és sempre crític amb els que no hi eren però que quan ho explicaren se n’apropiaren i, sobretot, amb els que s’atribuïren èxits que foren, sobretot, col·lectius. Des d’organitzacions culturals fins a revistes escrites en català, des d’aplecs sardanistes fins a revistes diverses (Carnet del Sardanista, Cultura y folklore, l’intent de Mediterraneum, ), tot en Serra passa per la majoria a què s’adreçava i s’adreça en el seu llibre, sempre allunyat d’elits que, com més manen, menys ganes de canviar res tenen.

El seu pas al cinema esdevingué fonamental per a aquest art a Catalunya. Així, entrà en el món del cine a través del camp amateur, amb la Secció de Cinema del Centre Excursionista de Catalunya i les seves projeccions de films amb entrada lliure. D’allí passà a col·laborar fent articles a la revista Otro Cine i a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i els seus cursos i tertúlies cinematogràfiques amb una constant defensa i proposicions al voltant de la defensa de la catalanització del cinema i l’especificitat del cinema infantil com a llavor del futur, amb la realització de 482 sessions de cinema a 74 localitats d’arreu de Catalunya. La feina feta és impressionant, una feinada que les infraestructures de l’època no pogueren atendre de cap de les maneres. Ell mateix és autor d’un llibre bàsic per entendre les primeres relacions entre cinema i escola, entre cinema i joventut: Cinema formatiu, un autèntic clàssic de l’època.

Però Serra no s’acaba aquí, si de cas tot just comença. Ell mateix, va participar en el Congrés de Cultura Catalana i en l’Assemblea de Catalunya, tal com al Centre Catalano-Occità d’Agermanament (el CAOC), perquè ell fou també un dels destacats activistes culturals que defensaven els llaços culturals i lingüístics dels Països Catalans amb Occitània. En aquest sentit, l’editorial El Llamp va publicar el seu llibre Entendre Occitània, com a primer número d’una col·lecció que havia d’incloure textos de temàtica llibertària i que portava el nom d’Acràcia.

Com qui no volgués la cosa, de març de 1979 a desembre de 1980 va dirigir 85 números del setmanari L’Esplai, una altra de les moltes de les seves publicacions. I igual que es mostrava com a editor, al llarg de la seva vida milità una colla d’anys a la CNT, el seu sindicat. I el juliol de 1982, des que el legalitzaren, participà en l’Aliança de la Democràcia Socialista, amb qui la primavera de 1987 oferí a l’opinió pública el «Manifest per la recuperació del pensament llibertari», signat per desenes d’intel·lectuals, artistes i escriptors del moment, des de Maria del Mar Bonet fins a El Cabrero, Josep Maria Loperena o Vicent Andrés Estellés.

Com a anarcosindicalista, va participar en el procés que va portar de la CNT a la CGT, amb un destacat paper en el Sindicat de Professions Liberals i, el 1986, va aconseguir tirar endavant quatre números de la publicació Catalunya, la publicació que amb el temps esdevingués publicació de la CGT de Catalunya recuperant la capçalera del diari anarcosindicalista dels anys 30.

I tot, tal com explica en un dels primers capítols del llibre, vist i fet per un home que quan era un nen de set anys es va fer llibertari «de per vida» després d’un curiós episodi amb una colla de treballadors que havien anat al seu poble a fer una carretera a força de barrinades.

Petjades en al llarga nit s’explica tot això i molt més perquè no hi ha ni una sola pàgina, al llibre, en què no ens doni una dada o un pensament que a voltes sorprèn i altres, també. Gracies per aquesta publicació i, sobretot gràcies per una vida tan plena de lluita i d’esperança, de defensa dels Països Catalans, de la cultura com a eina de transformació i dels drets de totes les treballadores i els treballadors del món com a palanca i motor del seu pensament i acció.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid