El curs passat, les i els docents de Catalunya ens vam enfrontar a la direcció del Departament d’Educació per tal d’aconseguir:
1.- La retirada del nou currículum.
2.- Una FP pública de qualitat amb equiparació salarial dels docents amb la resta de Secundària.
3.- L’assumpció de la responsabilitat del Departament d’Educació en defensa de la normalització lingüística.
4.- L’estabilització del personal interí i laboral.
5.- La supressió del decret de plantilles i de l’ordre del calendari.
6.- La reversió de les retallades.
Les mobilitzacions van comportar una unitat sindical que feia molts anys que no es veia. Vam fer un munt de dies de vagues, mobilitzacions, ocupacions de centres, propostes de no posar notes, declaracions en claustres de Cambray com a «persona non grata» i vam posar contra les cordes un conseller que es va mostrar prepotent, no dialogant i dictador. Alhora, vam aprendre molt sobre com funciona el sistema educatiu d’aquest país.
Enguany, tornàvem a començar curs amb un conseller que feia olor de cadàver polític i amb dues convocatòries clares de mobilitzacions que, un cop passat l’estiu, podien servir per veure com anàvem de forces, les quals van anar minvant durant el curs passat conforme avançava el curs. Jo crec que si van baixar va ser perquè convocar vagues que no aturen completament la feina i, per tant, generen conflicte, i res més no és una bona manera de mobilitzar-se, però les vagues amb processons van ser l’única manera, segurament, de moure estructures sindicals que feia anys que no tocaven carrer. Altres, no n’han deixat de tocar mai.
Però tornem a les aules i el Govern demana que es desconvoquin les vagues, perquè sap que aquest conflicte en un any amb eleccions li pot passar factura, i van els sindicats, tots perquè aquí no se’n salva cap, i pacten la primera proposta que Cambray els fa, desconvoquen les vagues i cap a casa falta gent.
La proposta pactada de contractar 3.500 mestres aniria al punt 6, a la reversió de les retallades, tot i que seria una part d’aquestes. Sobre la resta, silenci.
Avui, Cambray dormirà tranquil, els empresaris que s’estan folrant o esperen fer-ho respiraran i alguns sindicalistes dels que fa anys que no treballen a l’aula, també.
Crec que aquest pacte és una rebolcada del conseller als sindicats, a tots, i em dol especialment que alguns d’ells s’hagin avesat a signar-lo. Perquè de preses de pèl fa anys que, com a mínim alguns no en signem i, quan n’hem tingut al davant, com a mínim, hem intentat parlar clar i no intentar justificar l’injustificable. Cal reconèixer-ho que acabem de perdre una oportunitat històrica per intentar aturar aquest joc de despropòsits en què s’ha convertit la gestió de l’educació a Catalunya.
Avui, l’educació pública d’aquest país continua el seu pas ferm cap al desballestament i qui podia intentar aturar-ho ha renunciat a fer-ho, almenys de moment. Esperem que no sigui per sempre. Felicitats…!
