Sí, fa molts anys, 47 si no m’he descomptat.
Segòvia, 5 d’abril de 1976. En una cel·la de la presó; són les 12 del migdia, falta poc perquè ens cridin per anar al menjador. Cinc homes tancats en una cel·la. Comuniquem a l’Oriol Solé Sugranyes que en una hora ens escapàvem de la presó. L’Oriol era únic dels presos que no en sabia res. Pons Llobet i jo portàvem dies discutint amb els bascos la participació de l’Oriol en la fuga. Ells en principi no ho veien clar, per una informació arribada de l’exterior. En conèixer els preparatius de la fuga, l’Oriol no s’ho creia, "era massa maco per ser veritat." “Hi ha armes per a tots?” Dinem i per fi marxem d’aquella ratera. Ens acomiadem dels companys que es queden a la presó. Cantem el “Rossinyol que vas a França”... I el cant l’inicia un dels que es queda, Txomin Ziluaga. Ell va estudiar en Catalunya, i es coneixia la cançó.
Hores després, 29 presos i quatre persones d’extracció, dos homes i dues dones, ens enfrontem a la persecució de centenars d’homes armats. Terrible experiència. La persona que fins l'últim moment no en sabia res és mort. Molts de ferits per armes de foc, tots detinguts, menys nosaltres cinc, quatre homes i una dona que després de 21 dies arribarem a l’Estat francès. Nosaltres demostràvem que aquella aventura era possible, no era un somni.
Quan va arribar l’Oriol a Segòvia i amb la fuga molt avançada, als bascos se'ls van disparar totes les alarmas. El motiu era que un pres (anarquista) havia arribat abans que l’Oriol, i havia escampat sobre ell que era "home de confiança dels funcionaris.” Vam acordar que el tindríem controlat tot el temps.
En aquest sentit, la condició i la prevenció dels presos polítics bascos perquè l’Oriol participés en la fuga de Segòvia fou "se lo vamos a proponer media hora antes de la escapada". L’argument que Pons Llobet i jo vam exposar era la seva llarga condena i nosaltres ens fèiem responsables d'ell.
L’Oriol el coneixia d’abans de ser jo detingut. El vaig conèxer a Sant Miquel de Cuixà. En Pons Llobet i jo responíem per ell, aquest era l’acord amb els bascos, tot i que van tenir controlats tots els seus moviments.
Un dia jo li vaig preguntar si era cert la seva relació amb els "boqueres de Barna". En confiança em va dir que sí, però era perquè representava un paper mentre treballaven en un plan de fugida a la Model, on es trobava empresonat. Amb el temps tot això ho vaig relacionar amb la famosa fuga de la presó de Barcelona a través de les clavegueres, anys després.
Desgraciadament ell va ser l’únic mort d’aquella aventura. Potser per mala consciència, em pregunto si vaig fer bé. No ho sé.
Oriol, estiguis on estiguis, gràcies pel teu valor i sacrifici. Algun dia podrem fer-t l’homenatge que mereixes.
