Per posar un exemple fàcil: si Portugal és independent d’España i poden parlar portuguès com la cosa més normal del món, en canvi Catalunya ha d’estar subordinada a Madrid i per tant el català “és un problema”, que fins i tot pot espanyar España. Doncs això també és que Déu ho vol així, ens ve a dir la dreta espanyolista.
Alexandre Magne va conquerir mig món, els Romans tot, España va conquerir Amèrica (del Paso per avall). Després de la guerra de Franco ell es va quedar a regnar (allò era un regne, per a més collonades) fins que es va morir, o per secula seculorum, ja que encara hi ha moltes rèmores de la dictadura, fins i tot moltes sentències judicials (com Déu mana) ens ho recorden sovint.
Perquè la història sempre l’han escrit els vencedors, lògicament. S’entendrà aviat que, a les guerres, els que hi perderen la vida no podien escriure res. La història-ficció evidentment és un doi. Què hauria passat si Ferran VII, Isabel II o Alfons XIII haguessin estat bellíssimes persones? Doncs que tot hauria anat d’una altra manera i potser cap de nosaltres seria on és ara, si és que existís.
Una altra cosa més versemblant seria si els morts haguessin pogut escriure la seva veritat dels fets. Així nosaltres seriem on som, o quelcom semblant, però la història dels llibres de l’escola seria ben diferent. D’això n’hi ha molts exemples. Qualsevol reportatge televisiu sobre història d’España és ben diferent si el guionista és de Madrid o de Perpinyà cap amunt. Per exemple la Guerra de la Independencia (independència de què, de qui, per què? On era el rei i l’exèrcit espanyol, i què feien el 2 de maig?). El que deien els llibres escolars d’història espanyola sobre Trafalgar no té res a veure que el que veus a Trafalgar Square de Londres, o al monument a Wellington a Liverpool. Per això la dreta espanyolista es posa a bramar i acusar els altres d’adoctrinadors, quan hom gosa discutir la veritat del franquisme.
En les guerres actuals i en les que la memòria pot arribar ja es veu més clar que tot va d’una altra manera, i no hi ha cap element objectiu per suposar que qualsevol guerra passada va esser millor. La guerra de Putin la veiem en directe i no té res a veure amb un partit de futbol, a part d’esser tot el contrari del que conten als partes de la televisió russa, on curiosament està prohibir dir “guerra”, com si fos el joc del tabú. Segons els mapes Rússia és l’estat més gran del món, i amb escreix, però el dictador ho troba poc i vol esser l’heroi de la reconquista de la URSS de Stalin, començant per Ucraïna. Aleshores ha fer creure que és l’elegit per Déu per assassinar els ucraïnesos que no es sotmetin. Per això cal partir d’una dictadura que empresona, assassina o fa desaparèixer l’oposició política, periodistes i tot el que no rigui les gràcies del Règim. Altres coincidències amb Hitler fan por.
Mutatis mutandi el que va passar amb la guerra de Franco, i infinitament més esperpèntic en el cas de Mallorca, on a tot estirar hom podria considerar guerra els dies que va durar l’episodi del desembarc de Bayo. La resta, tot seria derivat d’esser una colònia espanyola amb bases militars, sobretot italianes. Segons l’historiador Aguilera, a El oro de Mussolini, es va negociar fer de Mallorca una colònia italiana.
Però el que singularitza Mallorca, en contrast amb aquesta manca de guerra de facto, són els assassinats, milers, unilaterals des del minut u del ban de Goded, prova que estaven planificats d’abans del cop d’estat. Si de cas el Desembarc seria l’excusa perfecta per justificar i incrementar els assassinats, que continuaren a la postguerra disfressats amb paròdies de judici o deixant-los morir de fam a camps de concentració.
En tot això hi ha un silenci que clama al cel: el de l’Església. Jaume Santandreu ja va dir que a l’hora dels assassinats l’Església hi era, però a l’hora de dignificar els assassinats [per defecte tan cristians com els altres] no. Un contrast més que curiós, preocupant i del tot incomprensible amb l’obsessió de l’Església en matèria sexual, species omnia, pontificant del que no poden saber, i no record que n’hi hagi menció als evangelis. I més contrast quan no col·laboren en la pederàstia que els afecta. Clama al cel tanta obsessió amb un embrió de dies, en contrast amb tant de silenci, a vegades col·laboració, amb assassinats.
Vagi com a humil homenatge a Aurora Picornell, les Roges del Molinar, i a tots els assassinats i damnificats per la guerra de Franco. Atès que altres col·laboradors ja ho han fet, amb millor ploma i coneixement, ho he derivat cap ací deçà.
En paraules del batle de Manacor, Miquel Oliver: “Només trobam allò que cercam, i només cercam allò que coneixem. Hem de continuar cercant per continuar trobant. Ara ens toca reescriure la història”. La troballa de Son Coletes és una fita cabdal, i per a major simbolisme, amb les despulles d’Aurora, foradades de bales, hi havia una ploma...
