Cada any en aquestes dates, amb onades de calor cada cop més habituals, els incendis forestals que se succeeixen i un desig de vacances que se’ns fa insuportablement present, estem acostumats a desconnectar de la vida política del país. Cinc anys després d’aquell octubre i amb la repressió ben present, les taules de diàleg que no aporten res més enllà d’alguns lluentons mediàtics i les picabaralles entre socis de govern ens allunyen d’un dia a dia parlamentari que fa més vergonya que servei.
Recordem que les vacances són un dret, però que malauradament no tothom se les pot permetre. A les portes d’una crisi econòmica que aquesta tardor sembla que esclatarà, és normal que ens preocupi més com pagarem la llum i el gas que si Laura Borràs continua de presidenta del Parlament. De fet, s’ha malbaratat tant el capital polític aconseguit que la decepció i la frustració se’ns han ficat a dins, amarrades com una paparra al nostre desig d’autodeterminació.
L’estiu és època per deixar de banda el mòbil i fer balanç de l’any. Un més, i ja són massa, a Catalunya ens hem dedicat més a gestionar l’autonomia que no pas a reconstruir una força constituent per al següent embat, que si bé no és encara impossible es percep com a ben llunyà. Som en plena travessa del desert, més preocupats per beure aigua i no deshidratar-nos que no pas per trobar un camí comú i col·lectiu, sumant esforços, que ens porti de nou a algun lloc.
Vindrà el setembre, amb un 11 més, aquest cop sense performances, reivindicatiu, emprenyats amb una classe política que fa i desfà a la seva conveniència i que sembla que ha oblidat a qui deu el seu sou: a nosaltres, els ciutadans que els hem votat i fet confiança. Si cal tornar a estirar, com fa 10 anys, cal passar per sobre uns polítics massa venerats, els uns i els altres, i obligar-los a moure fitxa, no només a dir-ho. Agafem forces aquest estiu, perquè venen temps difícils. Necessitarem tota la nostra intel·ligència, tot el nostre entusiasme, tota la nostra força. A l’estil de Gramsci. Bon estiu!
