El 25 de juliol de 1992 se celebrava a l’Estadi Olímpic de Montjuïc la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. No només vibraven les 90.000 ànimes que allà s’hi aplegaven, sinó que les imatges arribaven a tot al país i arreu del món a través de la televisió. Algunes de les estampes de la jornada més rememorades són aquell mosaic humà formant la paraula “Hola” al ritme de la música del vinarossenc Carles Santos, l’espectacle de la companyia Fura dels Baus representant el mar Mediterrani i l’encesa del peveter a càrrec de l’arquer Antonio Rebollo. La cultura catalana hi va ser àmpliament representada, incloent-hi alguns símbols i trets d’identitat que tot just dues dècades enrere encara eren perseguits, prohibits o bé relegats a la privacitat de la llar: l’ús oficial de la llengua catalana, la bandera quadribarrada i la interpretació dels Segadors i del cant de la Senyera haurien estat impossibles el 1972. L’alcalde Maragall va rememorar la figura del president Companys en el seu discurs oficial. S’alçaren castells.
Exactament tres mesos després d’aquella històrica jornada, concretament el 25 de setembre del 1992, naixia Rosalia Vila Tobella a Sant Cugat del Vallès. Avui, coneguda simplement com a Rosalía, és la cantant catalana amb més projecció internacional. La seva cançó “Milionària” és el tema en català que suma més reproduccions, acumulant-ne més de 40 milions a Youtube, amb comentaris positius procedents d’arreu del globus. L’aparició d’aquest single va ser per molts habitants d’aquest planeta la primera senyal de vida d’un idioma del qual en desconeixien completament l’existència.
La celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, més enllà del que hem explicat al primer paràgraf, no va suposar donar via lliure a la catalanitat universal, sinó que va ser una pugna constant per portar a les pantalles d’arreu del món una realitat incòmoda pel relat oficial de l’estat. L’operació Garzón, un muntatge que es va concretar en la tortura i l’empresonament de joves independentistes, tenia per finalitat la d’aterrir els sectors més reivindicatius i evitar que aquests espatllessin la gran festa de l’Espanya moderna somiada des de Madrid. Des de la campanya “Freedom for Catalonia” es va voler aprofitar la repercussió internacional dels jocs per ensenyar que hi havia –i hi ha- una lluita per l’alliberament nacional que transcendia l’exhibició folklòrica de quatre símbols, per més estimats que siguin. Per contra, l’estat i el seu braç ideològic que és l’espanyolisme, va elaborar un discurs que lligava l’esdeveniment amb el cinquè centenari del descobriment d’Amèrica, va posar en un primer pla la família reial i, fins i tot, va fer que els avions militars s’exhibissin per sobre de l’estadi.
L’espanyolisme comporta l’impuls irrefrenable de ficar el nas en qualsevol expressió internacional de la catalanitat. La fixació amb les delegacions exteriors de la Generalitat de Catalunya és només una mostra de la crispació que genera la simple possibilitat d’explicar-nos sense tutela. La paranoia s’accentua especialment quan es tracta de personatges públics que destaquen per un talent i uns mèrits que sobrepassen la capacitat de control polític. Qualsevol mostra de catalanitat és esquivada, obviada, en el millor dels casos: d’aquí els buits en les biografies edulcorades de Gaudí, Miró o Tàpies, només per dir tres noms.
Aquests dies hem vist nervis a flor de pell pel arran de les actuacions de Rosalía a València i a Barcelona. Que l’artista es dirigís en català al públic -el que en un país lliure és una mostra de normalitat que no hauria de tenir res a veure amb la ideologia- ha generat comentaris i exabruptes de l’espanyolisme. Piulava un periodista mesetari que “ha de ser frustrant per a l’independentisme que la cançó en català més reproduïda de tots els temps (Milionària) sigui d’una cantant (Rosalía) l’estirp cultural de la qual no té res a veure amb Catalunya”. Perquè tothom sap que el Reggaetón i el Rock&Roll es van inventar a Castella i nosaltres només podem interpretar jotes, sardanes i albaes.
