A propòsit d’una entrevista amb Gabriela Serra, companya i referent de compromís polític, s’ha reobert una agra polèmica dels últims cinc anys, sobre les veritats, les mitges veritats i les hipotètiques mentides que van acompanyar el procés independentista fins el 2017. La frustració de no haver aconseguit la independència en aquell moment ha degenerat, no de forma massiva però tampoc gens menyspreable, en la ràbia antipolítica de certs sectors, la crispació fratricida, el desànim fatalista i desmobilitzador.
Vagi primer de tot l’autocrítica. L’independentisme polític, tots nosaltres, en menor o major mesura, tenim la responsabilitat d’aquesta frustració. O bé d’haver plantejat uns objectius inassolibles o bé de no estar-ne plantejant cap de gaire ambiciós ara mateix. Entre els primers hi hauria la idea de la independència “de la llei a la llei”, un propòsit que va servir per a tranquil·litzar sectors conservadors però que era impossible atesa la mentalitat dominant a l’Estat espanyol, el dret de conquesta. Pel que fa el moment actual, és tot el contrari: la desorientació, la falta d’horitzó, també provoca aquest sentiment de desànim.
En segon lloc, la meva versió dels fets. El tema de les estructures d’estat es deriva de l’esquema de la llei a la llei. Hi havia estructures administratives preparades, en àmbits com la hisenda o la protecció social, però que només podien funcionar en un procés negociat, de traspàs, de “transició nacional”. Això ja no tenia cap sentit a partir del 20 de setembre, quan va quedar clar que la posició de l’Estat espanyol seria la repressió directa, per via judicial, policial i parapolicial (penso per exemple en els atacs informàtics).
Com va dir el boxador Myke Tyson: tothom té un pla, fins que li trenquen la cara. El pla “de la llei a la llei” va morir el 20S. Era, és clar, un pla defectuós, perquè no analitzava bé l’Estat espanyol i/o perquè confiava en la implicació d’un tercer actor per a facilitar les coses, particularment la UE.
El fenomen clau d’aquells dies és que la gent mobilitzada va desbordar la direcció política: mentre Jordi Sànchez deia que amb un milió de votants ja ens hauríem de conformar, o es feia córrer la consigna que faríem cues davant dels col·legis per a tenir una foto de cara a Europa, el moviment popular no es va conformar i va fer un salt qualitatiu: es defensaria el dret a vot posant-hi el cos i amb la desobediència. És així com neixen i s’enforteixen Escoles Obertes i els CDR. És la mentalitat que acompanya el mur humà davant la seu de la CUP aquell 20S.
Es va celebrar el referèndum per la força de la gent i perquè molts d’aquests polítics que ara són assenyalats, per alguns, com a mentiders, van deixar-hi la pell i ho han pagat amb judicis, presó i exili. A partir de l’1-O no hi ha pla. Els dirigents es mouen en la tensió entre la repressió, la pressió del carrer i les esperances, encara, en el tercer actor europeu.
L’error, per tant, va ser continuar amb un esquema inservible, el de les estructures d’estat i la transició nacional. El que calia eren estructures de resistència i parir un nou pla que pogués mantenir el pols al carrer i a les institucions. Penso per exemple en haver declarat la independència però lligada a la realització d’un nou referèndum, mantenint així la tensió mobilitzadora i de cara a la comunitat internacional. Això passava per organitzar la gent, no per enviar-la a casa o distreure-la, com es va fer el 3-O, el 10-O o el 27-O.
No faré avantatgisme: jo vaig ser dels que va estar pressionant per a que es declarés la independència sense pensar cap pla nou, simplement empenyent uns dirigents encara captius d’un esquema inservible. Ara bé, tampoc vam mentir: en les ocasions en les quals ens vam expressar ja vam transmetre que no hi havia cap pla ni estructura.
Finalment, els aprenentatges. La crítica és necessària. Un dels errors del procés fins 2017 va ser la mena de relació entre la direcció política i la massa mobilitzada. “Ho tenim tot preparat” era un “tu ja m’entens” que infantilitzava el moviment i això explica, també, la reacció ben infantil del “tot era mentida”.
Ha d’existir una confiança en la direcció política però alhora al moviment se l’ha de formar i empoderar. Una major formació implica superar la idea d’un independència simple, per desconnexió. Hi ha també molta feina a fer, com ara connectar la causa de la independència amb conflictes vius que mouen la nostra societat: sindicalisme, moviment per l’habitatge i, cada vegada anirà més, la crisi ecològica.
Són aquestes tasques que convindria estar fent avui tant als partits com a les entitats, i deixar de banda la pulsió autodestructiva que acompanya molts dels profetes del Gran Engany.
