Els incendis dels boscos al nostre país compten amb uns tristos antecedents. I amb advertències que han estat desoïdes repetidament.
El juliol de 1994 va començar el gran incendi del Bages. Més de 65.000 hectàrees cremades. Una setmana de focs en què bombers, ADF, voluntaris i el nostre equip vam aconseguir extingir aquell foc.
VERTIGENT va aportar-hi tres vehicles autobomba i dos vehicles lleugers, amb dotze persones que ens tornàvem amb altres companys. Ens coordinàvem amb els bombers durant quatre dies i tres nits fins aconseguir extingir les flames. Uns dels dies que fèiem el canvi de torn prop del parc de bombers de Solsona ens va visitar el President Pujol, que es va interessar per la situació i ens va donar ànims.
Quan vam conèixer els incendis forestals de Montserrat de l’estiu de 1986, que segons es deia, eren uns focs provocats per l’extrema dreta, vam muntar una “empresa” de voluntaris de bombers. Es deia Vertigent Serveis, “gestió d’emergències”, i registrada com una empresa de transport i domiciliada a Vallirana. Un grup de bombers que va ser impulsat per antics militants dels FAC que havíem conegut la clandestinitat, l’exili o la presó.
En aquells anys els feixistes calaven foc als nostres boscos amb un lema que deia “Queréis una Cataluña para vosotros solos? La tendréis pero quemada".
Aquella empresa de bombers voluntaris no existeix avui, però amb aquest escrit deixaré testimoniatge d’aquella experiència per recordar que som molts els qui hem fet de tot.
Comptàvem amb dotze camions pesats i tres de lleugers, i amb trenta bombers amb formació i titulats. Ara és poc conegut, però vam participar en centenars d’incendis al Garraf, l’Ordal, Bages, etc., etc.
Vam ser, ja ho he explicat en altres articles, la primera “empresa” d’extinció d’incendis forestals a Catalunya. Quan encara el desplegament dels bombers rurals no estava suficientment desplegat. Aquesta iniciativa va estar motivada per l’objectiu de defensar els nostres boscos, la nostra terra, una funció negligida per l’administració estatal i encara també per l’autonòmica en aquells anys.
En observar la manca de recursos amb què comptava la Generalitat de Catalunya vam impulsar una societat privada per contribuir en la defensa dels nostres boscos i del nostre entorn natural. Teníem capacitat econòmica i coneixements per fer-ho.
A la meva empresa de transport ja havíem creat un projecte empresarial que havíem deixat aparcat. Es tractava de l’empresa VERTIGENT SL, pensada per fer excursions a cavall i amb vehicles 4x4 per alta muntanya. La seu era a Fumanya, al Berguedà, on vivia des feia uns anys amb la família d’en Calduch, un antic company del FAC. Ell era el responsable forestal d’aquella zona i gestionava un refugi i un restaurant. Tot i que vam iniciar aquella empresa de turisme rural i d’hípica, amb la construcció d’una certa infraestructura, el projecte va quedar aparcat i VERTIGENT va quedar paralitzat. Quan ens vam plantejar de crear un grup d’emergència forestal, vam recuperar aquella empresa.
Vam establir amb acords amb la Diputació de Barcelona i amb diversos ajuntaments. I el projecte va ser vist amb bons ulls per la Generalitat de Catalunya. Però amb el temps i un cop la Generalitat va ampliar la plantilla de bombers i va renovar el parc de camions, nosaltres els hi fèiem nosa, ens veien com una competència. En aquell context, després d’un full de serveis gens menyspreable en l’extinció d’incendis forestals, vam abandonar la nostra intervenció.
L’agost de 1986 es va produir el gran incendi de la muntanya de Montserrat. El foc va arribar fins les portes del monastir. Aquell incendi provocat per grups feixistes posà en alerta màxima la Generalitat presidida per Jordi Pujol. Aleshores encarregaren a Josep Miró i Ardèvol, titular de la Conselleria de Ramaderia i Pesca, crear una força d’homes i dones dedicades a la vigilància i prevenció dels incendis forestals, fossin intencionats o no. De fet la Conselleria ja disposava d’un cos d’agents forestals, més simbòlic que altra cosa.
La idea era reforçar aquell petit cos ja existent amb persones de total confiança i amb voluntat patriòtica. El cos seria entrenat i armat, paral·lelament al cos de Mossos d’Esquadra, que encara no havia estat desplegat ni comptava amb unes competències significatives.
Amb aquell objectiu es va dur a terme una important compra d’armes a l’Estat d’Israel, per distribuir-la entre els agents forestals. Però aquella remesa va ser confiscada per la Guàrdia Civil, mai van arribar a les mans dels agents rurals catalans.
La Conselleria es va posar en contacte amb nosaltres i ens convocaren a una reunió en un despatx de la Generalitat. Ens proposaren l’entrada al cos d’agents forestals mitjançant un pas previ, que eren els voluntaris forestals i formalitzats en uns cursos de formació. La persona de contacte i de confiança va ser en Víctor Compte.
Vam fer els cursos entre Torreferrussa i en un altre indret. Però anaven passant els mesos i res no es movia a nivell de Conselleria.
Un dels nostres grups va ser destinat al Berguedà com a voluntaris i jo mateix i altres companys l’Ordal i al Garraf. Alguna cosa, que jo desconec encara avui en dia, va passar dins la Conselleria. El conseller Miró i Ardèvol va ser cessat, i el seu home de confiança i la persona que parlava amb nosaltres, en Víctor Compte, va ser destituït i desterrat a un poble lluny de la seu de la Generalitat.
Quan vam decidir deixar aquesata activitat de lluita contra els incendis forestals, com a conseqüència del boicot de la Generalitat de l’època de Pujol, vam regalar els camions i materials a las ADF, a Bigues, Vallirana, etc. Fins i tot vam regalar un vehicle a un parc natural de Santo Domingo, gestió que va fer la Diputació de Barcelona en nom nostre.
Tot això ho explico en un moment en què els focs forestals tornen a ser notícia a Catalunya aquesta setmana de juny de 2022.
D’aquella experiència dels anys vuitanta va néixer una gran consciència envers el perill que significa els incendis forestals per al nostre territori, la natura i els patrimoni col·lectiu. Del perquè del canvi d’actitud de la Generalitat d’aleshores és fàcil d’entendre: hi havia gent de bona fe dins la Generalitat que volia crear, allò que avui diríem "estructures d’estat", i altres, dels “nostres”, que no. Ara sembla que estem en la mateixa situació.
