Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
De l’autogestió a la subvenció
15/09/2021 Joan Rocamora
Joan Rocamora Joan Rocamora

És una qüestió candent, per l’evidència i per l’increment dels casos: una part significativa de l’esquerra i de l’independentisme, i fins l’independentisme d’esquerres, viu de la política –de les seves estructures- i s’hi ha acomodat, i no arrisca res per no perdre el seu estatus. N’hi ha de tots els colors, però es distingeixen els que en èpoques no molts anteriors bramaven en nom de la puresa de l’autogestió i dels dogmes sacrificials. Ho hem llegit en piulades, ho hem sentit en converses, és un fet consumat.

El cas d’Ada Colau i el seu seguici és molt significatiu. Pensem, per exemple, en la poca crítica que exerceix l’univers “alternatiu” a la Barcelona ultracapitalista i de disseny. Tot té una explicació: subvenció, col·locació, publicitat institucional en mitjans “crítics” i anestèsia.

D’aquest fenomen de viure de la política i els perills de paràlisi que amaguen reprodueixo dos fragments pel seu interès, i perquè provenen de dos bregats independentistes de dues branques diferents del moviment, però que arriben a conclusions similars. Un avís als navegants des de veus autoritzades que porten anys tirant del carro.

Un és en Vicent Partal, que ja ha tractat aquesta qüestió en altres articles. En un editorial de finals d’agost advertia, referint-se a un altre article, que:

L’article d’Anna Gener, discutible com tots –com també és discutible aquest editorial, per exemple–, és valent i original perquè posa el dit en una nafra fins ara poc remarcada quan fem l’anàlisi d’això que passa: els interessos personals, patrimonials, d’aquesta massa de centenars de milers de militants i simpatitzants polítics, que no necessiten pensar en el seu futur perquè el paguem entre tots.

Carles Castellanos també ha advertit sobre aquesta problema. A “Governança i Ruptura, un binomi contraposat ben actual” definia una de les contrapartides amb què es troben les institucions i dels partits parlamentaris en la situació d’ocupació actual amb aquestes paraules:

-La dinàmica interna dels partits, en un entorn de precarietat laboral, genera comportaments conservadors en sectors amplis de la seva militància que fan que la resultant sigui, en bona part, evitar la confrontació i defugir qualsevol mena de ruptura.

També Castellanos, a les seves memòries Reviure els fets, descriu com una forma de “desviació greu” en l’acció política:

"l’”institucionalisme, en la qual cau la militància dels partits que entenen la pròpia organització com un fi en ella mateixa (...) Els grups institucionalistes es converteixen en màquines d’obtenció de càrrecs institucionals i finalment, per molt que prediquin altres coses, abandonen els seus objectius per les llenties miserables d’uns beneficis materials.”

No és una dèria personal. Tothom té dret a millorar les seves condicions materials de vida i a sentir-se complagut i realitzat. Però no a càrrec dels altres i encara menys en un joc pervers de vendre fum en nom d’un patrimoni de lluita i de compromís. I això està passant. Disseccioneu aquell cas o aquell altre que conegueu. Quina evolució –o millor dit, retrocés- ha seguit en pocs anys, del discurs demagog a l’agència de col·locació gestionada des dels interessos dels partits en un taulell d’escacs en què les peces són entitats, sindicats, institucions o col·lectius subvencionats.

Podria exposar uns quants casos d’evolucions rocambolesques de joves revoltosos que van passar del dogma i el radicalisme verbal al plàcid confort de la vida subvencionada. D’oposar-se aferrissadament a la participació a les conteses electorals a viure dels cabals públics. Tenim un problema.

El més preocupant és tot allò que afecta el moviment independentista provinent d’una llarga trajectòria de lluita. I no perquè es donin casos de transvasament a partits més ordre. El més alarmant és que precisament dins d’aquest moviment (partits, col·lectius, “cooperatives”, etc.) s’incrusti la impostura d’aquestes dinàmiques, que no tenen cap defensa i que són èticament reprovables.

En la lluita independentista hi ha hagut molta gent, absents i supervivents, que han picat pedra durant moltes dècades o que s’hi han deixat la vida, literalment. I aquesta és la nostra fortalesa i la nostra dignitat. A aquestes alçades, després de l’1 d’Octubre de 2017, no podem capgirar aquestes fortaleses i dignitats de tantes dècades per acontentar uns ventres agraïts. Per molt que ens ho vulguin vendre com tacticisme, jugades mestres o plans secrets.

 

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid