Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Independentisme i exili: el testimoni dels militants del FAC als ‘70

Ja sé que prendre la desició és un fet complex i personal, que depèn de moltes circumstancials familiars i laborals, però el que no pot ser és que per a les més de tres mil persones represaliades a Catalunya el seu futur de llibertat o la seva situació econòmica depengui de la voluntat d’uns tribunals que provenen d’on provenen.

Fa tems que defenso el dret a l’exili. Ens imagineu que la meitat dels exiliats demanessin aquest dret a Europa?

Pensem quanta feina que es podria fer “des de fora”. Quin descrèdit per al govern espanyol.

Quan hi havia exiliats catalans a Europa als anys 60, 70 i 80 (i fins 90!), eren altres temps, d'acord... Però precisament la nostra experiència durant els anys setanta va demostrar la força que teníem, a pesar de la dictadura. Si restàvem aquí, érem empresonats o anul·lats com a persones lliures.

Per exemplificar com es vivia la decisió de marxar a l’exilia aleshores, un reprodueixo i faig públic un escrit del meu germà "Gepi", que va viure refugiat i exiliat durant els darrers anys dels franquisme, un escrit situat en la nostra caiguda l’any 1972:

Han detingut en Carles. Ens trobem en una reunió improvisada en un bar en Josep Maria Garcia Solé, en Josep Digon Balaguer, en Jordi Soriano, l'Alfons Cervera i el Toni Fures. Decidim avisar els militants més susceptibles, els noms dels quals han sortit a comissaria després de les tortures: Ramon Llorca, l'Estanis, l’Ede i l'Elisenda Romeu.  Els comuniquem la detenció i els fem saber que per precaució hem de marxar cap a Catalunya Nord.

En Ramon es nega a marxar a Perpinyà per problemes amb la seva parella i perquè creu que no passarà res. L'Estanis té família a Lió i anirà a veure'ls. L'Ede decideix amagar-se a Barcelona i l'Elisenda i  l'Alfons marxaran pel seu compte.

Passem la frontera pel poble de La Vajol i d'allà a Perpinyà. Al cap d'uns dies es confirma la gravetat de la caiguda i la detenció d'en Ramon Llorca i que el nom de l'Ede no ha sortit en els interrogatoris. Tots els altres estem en cerca i captura per la policia espanyola.

Els advocats ens aconsellen marxar a Paris, degut a la pressió de consolat espanyol, que demanava a les autoritats franceses la detenció i entrega a les autoritats espanyoles dels vells refugiats catalans.

A París els problemes continuen amb les pressions policials i sense documents francesos la situació és molt complicada. Decidim anar a Bèlgica. A Brussel·les  entrem en contacte amb refugiats catalans que ens proporcionen contactes amb organitzacions belgues que ens ajuden a demanar l'estatut de refugiat polític i buscar feines. En aquell moment el nostre objectiu era treballar el temps necessari per aconseguir la documentació i que ens permetés moure’ns sense gaires problemes
per Europa i així reorganitzar l'organització (FAC). I així va ser, al cap d'un any l'organització estava de nou activa.

Van entrar al meu domicili el 23 de maig 72. Jo estava al llit amb febre i em van posar una parella uniformats dins de casa per vigilar-me. Al cap de dos dies els vaig dir que se m'emportessin (el 25) i el 28 vaig entrar a la presó Model, de la qual vaig sortir l'u de setembre (de 1972). El 13 de juny es va decretar l’anul·lació de l’auto de processament militar i el 16 de juny el processament pel TOP.

A començaments de 1973 passo per Paris i però no m'hi quedo. Vaig a Bèlgica. Faig gestions a Itàlia, però res. A mitjans de 1975 sóc a Andorra. A l'octubre em detenen i al cap d’uns tres o quatre mesos (em falten dades, que hauria de buscar i confirmar) surto i em porten a l’Estat francès. Al maig entro a Catalunya i al cap d’un parell de mesos em criden a Via Laietana. Amb un parell d’hores interrogatori i em van deixar anar.

 

Les peticions fiscals contra el FAC de 1972 i 1974:

Carles García Solé i Ramon Llorca: 30 anys de presó, més sis penes de reclusió de 25 anys de presó cadascuna per al primer i set penes de reclusió de 25 anys per al segon.

Josep Rafael Carreras de Nadal (1918-2002): 8 anys de presó.

Josep Planchart i Martori (1917-2015): 6 anys de presó.

Lluis Torner i Pous: jutjat “en rebel·lia”, 6 anys de presó.

Josep Almeda i García (1942): jutjat “en rebel·lia”, 6 anys de presó.

Manuel Cruells  i Pifarré (1910-1988): 6 anys de presó.

Josep Calduch Barranco: 4 anys de presó.

Jordi Castellà i Soler: 4 anys de presó.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid