Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Dictadures perdurables
06/04/2021 Hemeroteca
Xavier Díez. Foto: El Punt Avui.cat Xavier Díez. Foto: El Punt Avui.cat

Aquest mes s’ha commemorat el 45è aniversari del cop militar que a l’Argentina va trinxar la seva societat. Era un més de la cadena de cops que van destruir les democràcies de Xile, l’Uruguai o el Brasil, i que van interrompre dècades de creixement econòmic i desenvolupament social. No van produir-se casualment, sinó que, si bé van tenir claus internes, també van formar part d’aquests foscos processos vinculats a la guerra freda en què, atès el precedent de Cuba, la intel·ligència nord-americana va afavorir la imposició de governs autoritaris en una època d’efervescència política i social estesa arreu.

L’excusa va ser la lluita contra el comunisme. En realitat, a Llatinoamèrica, de comunistes n’hi havia ben pocs –de fet, ni tan sols Fidel Castro n’era, sinó que no va tenir altra alternativa que buscar l’aixopluc de Moscou per sobreviure–. Tanmateix, la CIA, després de les seves derrotes a l’Àsia estava paranoica. És cert que també hi havia ingredients locals per explicar els cops. Les elits econòmiques de cada país volien avortar certs processos de convergència social i polítiques redistributives com les engegades per Allende o el peronisme d’esquerres. Tanmateix, les principals víctimes de la repressió no van ser els comunistes (que eren pocs, mal avinguts i pitjor organitzats), sinó que va recaure molt especialment contra líders sindicals, estudiantils, veïnals, indígenes, i fins i tot, tenint en compte el caràcter feixista de bona part dels militars, també contra la comunitat jueva.

Les dictadures llatinoamericanes de les dècades de 1960-1970 no van lluitar, per tant, contra el comunisme, sinó contra l’articulació de la societat civil en demanda de polítiques de benestar i redistribució. I, encara més inquietant, la imposició dels militars en el govern va servir per imposar els primers experiments neoliberals, les receptes verinoses elaborades a la Universitat de Chicago, i que, atesa la seva impopularitat, només podien aplicar-se a punta de pistola: privatitzacions, desregulacions, corrupció, desindustrialització, eliminació de subsidis, prohibició dels sindicats, erradicació de drets laborals, destrucció de les polítiques del benestar, així com desfavorables acords de “lliure comerç”. És el que relata documentadament el llibre La doctrina del Xoc, de la periodista canadenca Naomi Klein, capaç de fer una anàlisi en profunditat del que va esdevenir-se al darrer terç del segle XX.

Per fer tot això, els militars van recórrer a la violació sistemàtica de drets humans, amb desenes de milers de desaparicions forçades, tortures, assassinats, detencions arbitràries, intimidacions, censura i un reguitzell d’actes immorals. El resultat, o més aviat l’objectiu, va ser una la imposició de la misèria planificada, com va deixar escrit el periodista argentí i resistent Raúl Walsh poc abans de caure sota les bales de la policia.

Amb el temps –i amb la dissolució de la guerra freda– les dictadures llatinoamericanes van esdevenir insostenibles. No només van anar caient l’una rere l’altra, sinó que, en molts casos, part dels seus crims i criminals van acabar essent jutjats i empresonats. No es tractava només de la seva incompetència i corrupció, sinó que les polítiques neoliberals van resultar letals i destructives per a les seves respectives societats. A la pràctica, el PIB va caure dramàticament, la inflació va fer estralls, es va empobrir la majoria de la població i només unes reduïdes elits locals van beneficiar-se de manera relativa.

Tanmateix, els resultats d’aquelles dictadures són encara avui perdurables. Es van jutjar els crims contra la humanitat. Malauradament, no s’han jutjat encara els crims econòmics. No s’han revertit aquelles mesures neoliberals –sobretot a Xile–, i ens ha deixat un rastre de societats socialment polaritzades, estats trinxats i una democràcia fràgil, sense l’element estabilitzador que normalment aporten les classes mitjanes. També una dreta amb esperit feudal i una esquerra traumatitzada que no sembla tenir gaire clar què va passar i què ha de fer. I aquestes són lliçons que cal tenir també presents aquí.

Valora
Rànquings
  1. De què parlem quan parlem de moviment independentista
  2. Una raó d'Estat per una Catalunya independent: les claus i els actors que van gestionar la treva d'ETA a Catalunya
  3. "Tothom s’hi ha arromangat, però això no ha de tapar la irresponsabilitat en la gestió per part dels responsables polítics"
  4. "A Súmate hi som per les nostres mares, que tot i venir de lluny, ens han ensenyat a estimar Catalunya..."
  5. Pedro Sánchez visita Amer (el poble natal de Carles Puigdemont)
  6. La ressuada temptació de la jaqueta reversible
  7. Condemnat a 1 any i mig de presó el primer detingut als talls de la Meridiana
  8. Encara no som conscients del Clam de Llibertat arreu: #400talls #MeridianaResiseix… 1255 dies @E_Gallinat (Eixample)...
  9. Independència. Ruptura i República
  10. Història de l’esquerra independentista: la història a mig fer
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid