Ja fa més de tres anys d’ençà de l’Octubre del 2017. L’actitud desmobilitzadora dels partits independentistes i, en definitiva, la situació política i social generals ens fa ser crítics, fins i tot, amb els que ens sentim més identificats. Crec, i no em cansaré de dir-ho, que cal una postura unitària de l’independentisme per fer front a l’Estat espanyol. I tot i que no ha estat possible, encara, fer aquest front unitari, continua sent necessari reclamar-lo. Les baralles i la divisió partidista no fa més que augmentar la desmobilització i restar possibilitats a la via de la confrontació amb l’Estat.
Dit això, analitzem la proposta de la CUP. El lema, “Un nou cicle per guanyar”, no sembla el més radical ni rupturista. Val a dir que la formació ha fet polítiques més agosarades en l’àmbit municipal que no pas en el parlamentari, en què els darrers tres anys pràcticament no hem sabut si hi eren. Parapetada darrere aquest silenci, la CUP s’ha esborrat de la política nacional i ha seguir la deriva de la resta de l’independentisme.
I ara que toca fer propostes electorals plantegen un nou horitzó, el 2025. Per què? Perquè avalen la tesi que no som prou? Per què el 2025 i no el 2027 o el 2023? Com veuen un tripartit amb ERC i els Comuns? Quin paper hi ha de jugar Dolors Sabater, en aquest nou cicle? Guanyar, en el cas de l’independentisme català, no vol dir res si no tenim clar amb quin objectiu volem guanyar.
Guanyar per a què? Per fer la República? Per gestionar l’autonomia? Tampoc no veig clar que aquells que fins ara han mantingut un paper poc determinant i molt silenciós, com Carles Riera i la guàrdia pretoriana, continuïn a la llista i es permetin matisar algunes declaracions de la cap de llista, Dolors Sabater.
Cal reconèixer que Sabater és mediàtica i que, en aquest sentit, pot funcionar bé, com a cap de llista, però en canvi, no és un candidata adequada si es vol tirar endavant un programa d’independentisme rupturista. Estic segur que dins la CUP trobaríem posicionaments més creïbles i encoratjadors, en aquest sentit. La triar de Sabater fa venir al cap, més aviat, la idea que ens han repetit tantes i tantes vegades des d’una altra formació d’eixamplar la base.
Pel que fa a les declaracions, parla de fer un front ampli de futur i de “fugir de les propostes màgiques, de les taules de diàleg màgiques i de DUI màgiques. El que posem damunt la taula és desencallar aquest conflicte de forma efectiva fent que l’Estat reconegui aquest dret de Catalunya”. La idea de desencallar el conflicte és interessant, òbviament, però cal concretar com i què vol dir front ampli. Ja el teníem, el front ampli, el Primer d’Octubre. Un front ampli de la societat civil que va empènyer a fer un front ampli polític. La part política ha fallat, òbviament, perquè no s’han tirat endavant els compromisos unitaris i rupturistes. El missatge polític, doncs, ha de ser molt més clar. L’ambigüitat i el silenci no ens duran enlloc. I el front ampli, si es tracta de fer pactes amb segons quins partits, pel sol fet de ser progressistes, nacionalment tampoc no ens porten enlloc. És l’opció d’ERC, un cul-de-sac que defuig la confrontació amb el govern espanyol i que, per tant, no ens pot dur a la ruptura. El front ampli per a l’alliberament nacional i de justícia social només serà efectiu quan siguem capaços de deixar retrets enrere i unir forces cap a la llibertat.
El Primer d’Octubre va ser un exemple d’empoderament, de mobilització i d’organització popular i polític. La CUP va ser part d’aquell èxit i tots els que hi vam participar, tant des del cantó de la societat civil com del polític, hauríem de fer tot el que sigui possible per recuperar aquell esperit de lluita i de desobediència. Aquests tres anys no ens han portat enlloc, ni al país ni a la CUP com a formació política. Ha esta una etapa nefasta, políticament. I la CUP, tot i no ser la govern, i té una part important de responsabilitat. Justament, n’hi ha que ho veiem com una manca de compromís amb el país. Si no aconseguim un govern independentista unitari, no acabarem mai amb la injustícia i la repressió que suposen formar part de l’Estat espanyol.
Ens calen, doncs, plantejaments unitaris, accions contundents, vertaderament rupturistes, i plantar cara als procediments judicials que se’n puguin derivar. Cal fer l’esforç de refer la unitat que us reclama la societat civil, sense exclusions ni prejudicis, perquè l’enemic és poderós, manipulador, repressor i corrupte.
