Alguns lectors em reclamen que havia escrit que el setembre publicaria una segona sèrie sobre les meves Memòries al Front Nacional de Catalunya i no ho he fet. És veritat, però és que he canviat de plantejament, perquè entraríem en una etapa d’escrits que serien molt controvertits i no tinc ganes de molestar a ningú, de moment.
Es sabut que crec que la història del Front Nacional de Catalunya (FNC) s’explica malament, perquè es fa de manera parcial i es presenta a la organització de manera empetitida per un resistencialisme i activisme com si fos el tot i de fet es una petita part d’una política més amplia. D’una política més forta, més determinant a Catalunya en molts sectors i que les visions parcials desdibuixen.
La commemoració dels 80 anys del FNC historiogràficament no aporta res de nou, pitjor: pot arribar a oficialitzar definitivament l’empetitiment del FNC.
Jo també soc culpable de tot això, perquè he fet poc per explicar la història independentista perquè volia estar en actiu políticament i això es molt competitiu i no volia passar per un polític explicant les seves “batalletes”, però això s’ha acabat.
Mireu un petit exemple d’allò que els històrics del FNC siguin ex-militants o acadèmics que expliquen l’organització, no valoren i sobretot no entenen, els que ens posen la llufa d’haver fet seguidisme del PSUC en clandestinitat. Ni puta idea de que parlen.
L’exemple petit d’aquests dies:
El Memorial Democràtic i la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya organitzen el proper dilluns un acte en record del “Festival Popular de Poesia Catalana del Price” que fou un esdeveniment poètic i polític que va tenir lloc el 25 d’abril de 1970 a la Sala Gran Price de Barcelona, o sigui fa cinquanta anys.
I ens diuen que la iniciativa va néixer de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Si és cert, però el que no diuen és que el Front no només va promoure l’acte, sinó que a més el va organitzar, va muntar tota la logística i tot el que va fer falta, participant-hi molts i molts militants i simpatitzants. Ni ens ho reconeixen, ni ara ens conviden.
El pitjor és que els del Front, els que fan commemoracions, ni ho valoren per la seva pròpia història. Això sí, qualsevol moguda que a més no va sortir bé, ho expliquem o ens passem el dia parlant de la repressió i de tot un panorama que ens presenta com uns “perdedors” totals.
El Front té una història heroica i sobretot política, de molta volada i s’ha d’explicar bé.
