Espanya (Madrid)

sabel Díaz Ayuso, la patètica presidenta de la Comunitat (moltes comunitats distintes i una sola comunitat vertadera, desenganyeu-vos), ens ha tret de dubtes. Amb la vèrbola tòxica dels qui exhibeixen sense rubor la pròpia ignorància sota el pal·li del poder, ha consumat damunt el llit de les paraules el seu somni més humit, l'impur desig de la metàstasi completa de la capital. Que el Nostre Senyor li ho perdone. Per fi s'estén el gran forat negre, fins al darrer poblet deshabitat del Pirineu, fins a la darrera aldea exhausta d'Astúries, fins al racó més amagat de la serra de Mariola: Espanya és Madrid. L'Espanya radial, radial en mà dels més inútils, ja ha atès els últims objectius: tot és Madrid, tot parteix i tot acaba en el quilòmetre zero, el sol mai no es pon a la Puerta del Sol.

Aquests deliris, que Cervantes ja va parodiar sobre les primeres cendres d'un imperi, expliquen el reiterat fracàs d'un forat negre entossudit a ser nació. És el menyspreu machadià de tot allò que s'ignora, és l'esforç obstinat per viure en un núvol especialitzat en l'espoli, el lladronici i l'acumulació de capital en mans d'unes elits com va més cobejoses, l'ensinistrament necessari de les masses en l'obediència cega a lleis injustes, el menfotisme del cafè en llet a qualsevol hora, la megalomania de fireta i cruel destrellat del Valle de los Caídos, aquesta venjança eterna, l'horitzó del pessebre oficial com a modus vivendi, l'amiguisme i les amargors laberíntiques de Larra, la pervivència d'una Villa y Corte de reis fugats amb els diners dels contribuents i el visat en regla de l'autoritat incompetent, la dreta i l'esquerra cavernícola marxant al compàs d'una unitat fundada en l'amenaça, la coerció i la violència. Deliris que a l'hora de la veritat no serveixen per combatre una pandèmia, per moltes banderetes i molt de morro que li tires, ni per resoldre conflictes polítics de cap mena, sinó només per subjugar, imposar, escampar la metàstasi fins a la victòria o la dissolució final. Al capdavall, deu pensar la pobra presidenta, la massa dels morts i afectats per la pandèmia és la carn de canó de sempre, la de la Vallecas atonyinada, la dels Villaverde dels polígons, la de tots els suburbis que són l'Espanya en el miratge d'un Madrid hiperbòlic que ens dessagna. Perquè si Espanya és Madrid, ¿qui mana, Sánchez, Díaz Ayuso, Felipe, Lesmes, totes les bankies, un totum revolutum que enderroca presidents legítims a colps de justícia podrida i caducada i absol banquers que furten a mansalva amb el degut beneplàcit i el nihil obstat eclesiàstic? L'equilibri d'humors és un somni que la hipertensió madrilenya condueix a la ruptura democràtica que guanyarem per a cada suburbi convertit en el seu propi i natural centre. Valencian(e)s, amagueu els patos!