Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Més Europa que mai
20/05/2019 Manel Rodriguez

Les d'aquest diumenge 26 de maig són potser les eleccions europees més importants que hem viscut fins ara. Ho són per a nosaltres, especialment per a la causa de la democràcia i de Catalunya, sens dubte, però també per al conjunt dels europeus, per raons diverses i complementàries. Els dubtes, contradiccions i febleses que el projecte de construcció europea arrossega des del principi, aguditzats quan les coses s'han posat més agres i la crisi del capital ha impactat de ple en àmplies capes de població, genera dues menes de refús distints i fins contradictoris entre ells. El denominat euroescepticisme de poderosos sectors dretans que simbolitza molt bé el brexit britànic, abassegadorament anglès, i el que abanderen organitzacions d'esquerres de diverses sensibilitats i trajectòries que coincideixen en l'anàlisi que l'actual projecte europeu s'està escrivint des de dalt per afavorir els interessos dels estats i del gran capital. Com sempre, però, podem veure l'ampolla mig plena o mig buida. Dels Països Catalans estant si més no, l'exili del president Puigdemont, els consellers i conselleres i destacades dirigents independentistes, amb les victòries judicials aconseguides a Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa, estan demostrant la utilitat i necessitat de l'espai europeu en la defensa de la democràcia i dels drets i llibertats individuals i dels pobles.

Lluny, però, de donar per bona i acabada la unió europea, especialment en aspectes crucials com les polítiques per a la pau i l'equilibri ecològic, dels models de participació democràtica i d'alternatives econòmiques al servei de les pesones, dels drets de les minories nacionals i la defensa de l'autodeterminació, de la igualtat efectiva de gènere, de la gestió eficaç i solidària del drama de migrants i refugiats, sembla consolidar-se entre nosaltres i en general a tot Europa la necessitat de participació directa en les institucions amb l'objectiu de garantir-ne millores i un desenvolupament favorable als interessos de la majoria dels ciutadans. El vell debat que suscita tota contesa electoral en bona part de les esquerres radicals sobre si participar-hi o no, sembla decantar-se cap a la forma positiva, per molt que algunes de les opcions que les representen a casa nostra s'hagen inhibit de presentar-hi candidatures pròpies, bé perquè no s'hi han vist amb cor o forces o perquè han preferit centrar-se en l'aposta municipalista o perquè confien de concentrar el vot en les dues alternatives republicanes i independentistes majoritàries o una mica per tot plegat. Siga com vulga, l'adagi fusterià pot aplicar-se ara més que mai a les eleccions europees d'aquest diumenge: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres».

En efecte, quan l'enèsima crisi del sistema mira de recompondre, estabilitzar i augmentar els beneficis del gran capital aplicant la seua lògica despietada i depredatòria sobre homes i dones, terres i pobles, despullant drets i multiplicant, amb els seus guanys, les misèries col·lectives, i quan ho fa servint-se també de les estructures amb què l'Europa dels estats li ha parat la taula i blanquejant o organitzant directament les canilles feixistes i la demagògia populista que pesca en les aigües tèrboles de totes les crisis (que convergeixen en un punt: la desculturalització de cada vegada més àmplies masses de població); quan tot això s'escampa com una taca de petroli per Europa, cal respondre-hi amb candidatures sòlides i solidàries que arrepleguen el bo i millor de les avançades democràcies europees. Front a l'Europa burocratitzada dels estats, la solidària dels pobles; front a les minories que remenen les cireres en els espais d'ombra dels palaus i les cities, «collida de fruits» poètica i col·lectiva a camp obert. Només una acció decidida i conjunta, sempre de caràcter transnacional, contra l'amenaça feixista i les causes que la generen, pot ser efectiva a mitjà termini. Però hi ha una raó més avui, per a nosaltres ara la més important, per participar-hi i aconseguir un vot massiu i majoritari del sobiranisme: la possibilitat de trencar l'aïllament de la indiferència per la causa republicana a nivell europeu (tot i els èxits innegables que el treball coordinat dels exiliats i exiliades han aconseguit), la denúncia de la camisa de força espanyola en un context on els seus poders i capacitat de maniobra estan més limitats. Vespres, a més, de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos i preses polítics que suposarà un nou punt d'inflexió en el procés cap a la República i per al qual cal estar preparats sumant forces. Finalment, la circumscripció única estatal d'aquestes eleccions permet concentrar el vot en aquelles candidatures que millor defensaran els nostres interessos socials i nacionals i permet visualitzar, de portes endins i de portes enfora, el suport que el sobiranisme republicà té en el conjunt dels Països Catalans. Més que la comprovació de quina de les forces independentistes hi resultarà vencedora, serà important sospesar l'avanç del conjunt del moviment, superar el 50% dels vots al Principat, fer veure que el sobiranisme també puja a les Illes Balears i (sobretot) al País Valencià, i poder desplegar al Parlament Europeu un altaveu democràtic capaç de sarzir la solidaritat dels altres pobles d'Europa i de recompondre la unitat estratègica interna cap a la República catalana.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid