Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Petit elogi d'en Jordi Cuixart
02/03/2019 Manel Rodriguez

La darrera setmana de febrer el drama escenificat al Tribunal Suprem en un directe de pobresa fílmica bo per als interessos dels jutges ha entrat en la fase dels testimonis. Després d'un primer acte brillant protagonitzat per defensors i presos va arribar el clímax del segon. La intervenció de Jordi Cuixart no desmereix de cap manera les de la resta d'independentistes però tothom ha coincidit a situar la d'ell en una altra esfera, en una fita per a la història per la qualitat del discurs (per contingut i construcció) i la perícia i convenciment amb què fou enlairat.

Al llarg d'aquests mesos de captiveri, precedits per una trajectòria molt sòlida com a activista civil i president d'Òmnium, en Jordi Cuixart ja havia donat moltes pistes sobre la rara qualitat de la fusta que el constitueix. Els carcellers sabien bé quina mena d'home tancaven entre reixes. El que no podien saber –el menyspreu, la prepotència i la profunda ignorància els ho impedia– era que les seues paraules acabarien d'espolsar les teranyines de les mentides tan grollerament ordides i que Jordi Cuixart, clau de volta de l'estratègia defensiva dels presos i preses, faria seure fiscals i advocats de l'estat, jutges i tot el que hi ha rere el teló, corona, institucions i lleis, forces repressives, partits, 155 i tota la pesca a la banqueta dels acusats.

El president d'Òmnium ja competeix, en un univers mediàtic ple d'estrelles molt il·luminades però més o menys fugaces, amb llum pròpia i les armes perdurables de la paraula. El seu discurs, amb el guany de la vivesa oral, ja fulgura al costat dels de Zola, Luther King, Gandhi, el Che, la Pasionaria o el president Companys i la millor literatura del gènere. Una resistència tan ferma i llarga com la del poble de Catalunya ha hagut de filar molt prim en l'ús de les paraules (en una llengua a més constantment amenaçada), perquè sovint no hi havia més que això, la paraula pronunciada des del convenciment profund i la responsabilitat en l'exercici d'una llibertat que s'avança a la llibertat, que l'anuncia i esbossa i  ja és de fet llibertat. Aquesta és el poder de Cuixart, el de la paraula justa. I per molt que fos pronunciada en l'idioma aliè imposat pel tribunal, com Paul Celan va escriure en l'alemany dels seus opressors, tots dos apunten al lloc únic i alhora universal de l'experència i el dolor però també de l'esperança de la dignitat revoltada.

Cuixart ha alçat el símbol que ens reconcilia amb la història i dibuixat davant els nostres ulls la solidesa d'una causa. Perquè situa la justícia, l'enteresa moral i la llibertat que fruita en paraula en un lloc innaccessible per als botxins. Ells no poden entendre el gest que es funda en la  fortalesa de les coses elementals, ells i la seua parafernàlia, el seu llenguatge escleròtic fet de tics buits, ells i la mediocritat d'un tedi insondable, però nosaltres sí, els qui ens sentim poble i necessitem la saba de les paraules per véncer la por i els dubtes, les paraules lluminoses d'un home de pau, íntegre i valent que té com a prioritat denunciar la injustícia abans que eixir de la presó. El qui ha fet de l'opressió d'avui la clau de la victòia de demà i ha dit, citant Apel·les Mestres: «si queda en peu / quelcom més fort: / nostra fermesa!». Salvats pels mots un colp més per sempre.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid