L’any passat, Leo Messi va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement de “la humilitat, l’honestedat, la solidaritat, el sentit d’equip i el respecte” que, segons la Generalitat, caracteritzen aquest xicot de 33 anys. Una edat ben primerenca per reconèixer la trajectòria d’una persona que, això sí, ha tingut prou espai a la seva –curta– biografia per ser condemnat per frau fiscal. El dia de la cerimònia el jugador del Barça semblava content per la condecoració, almenys fins que la quarantena llarga de persones i entitats van posar-se a reivindicar, picant de mans, la llibertat dels presos polítics catalans. Ell va ser l’únic que va evitar participar en la protesta, com es va fer evident des de dalt de l’escenari.
Messi és un futbolista excepcional, probablement el millor de la història. Però aquesta Catalunya postburofax ha de començar a aprendre que –com es fa en els països seriosos– els reconeixements a una trajectòria no es poden fer abans de la setantena i que un jugador de futbol multimilionari, amb tota la cort que l’envolta, és molt difícil que sigui un exemple d’humilitat. I potser també hem d’aprendre que no cal rebaixar la presidència de la Generalitat, màxima institució de Catalunya, publicant piulades sobre les altes i les baixes del FC Barcelona. Això no ho fa ni Espanya.
En fi, que em sembla tan bé que Messi se’n vagi com que es quedi. Però, sisplau, que serveixi de lliçó l’evidència que no cal que un país sencer, a través de les seves institucions, li faci la pilota a un jugador del Barça, per més gols que marqui... És que només ha passat un any i ja estem fent el ridícul.
