Carles Puigdemont ha recuperat a Estrasburg el discurs segrestat i l’ha fet sentir, alt i clar, en igualtat, per tots els altaveus de l’Eurocambra. Ell i Toni Comín han ocupat el seu escó amb la injusta absència d’Oriol Junqueras. David Sassoli no ha pogut mantenir la tensió creada pels que s’han especialitzat en imposicions orades i argumentaris de partit incongruents. Dos sí i un no és un resultat provisional que avergonyeix fins i tot el president de l’Eurocambra. Les raons jurídiques del TJUE han topat, pel que fa a la inhabilitació de Junqueras, amb els esculls d’un procediment de proclamació que no agrada als buròcrates engrescats amb les cantarelles ennaigades dels seguidors del “trifeixisme”.
Que no us enganyin. Ni Puigdemont ni Comín confonen immunitat amb impunitat. Utilitzen la immunitat reconeguda pels països de la UE (no per Espanya) per denunciar la impunitat de la Santa Inquisició dels nostres temps en un estat massa hereu del franquisme. Ell i Toni Comín han fet palès que Catalunya era ja, clarament, un afer europeu a la recerca de noves formes de construcció de diàlegs i mecanismes democràtics per a l’exercici dels drets. I els ha acompanyat Diana Riba, que sap molt bé que la repressió no és cap solució acceptable: des d’Europa s’ha de parlar i, amb mediació multilateral, alliberar la política de les politiqueries. Comín va fer la gran pregunta: com pot Europa creure que té cap autoritat moral si hi ha estats a la Unió Europea que no són capaços de respectar els drets humans en el seu territori?
Ni Puigdemont ni Comín varen acceptar en el primer dia d’eurodiputats cap intent de desdibuixar el seu missatge. I varen fer molt bé. No hi ha debat amb qui no escolta, ni cortesia que valgui amb qui no et reconeix drets ni et considera el seu igual. Massa bons resultats ha donat a la ultradreta espanyola dominar en exclusiva, fora de Catalunya, el relat del procés. Ja és prou coneguda la seva negació del dret d’autodeterminació, el seu rebuig del fonament jurídic i polític dels organismes més significatius com les Nacions Unides, o el seu menysteniment de les peticions fonamentades del Human Right Watch i d’Amnistia Internacional.
Qui va usar la impunitat i qui en va abusar va ser Vox com a acusació particular en el judici frau, dirigint i administrant el relat inquisidor amb la complicitat de mitjans com Okdiario, El Español, Crónica Global, i tantes televisions privades o de l’Esglásia... Tots plegats varen gaudir de carta blanca per escampar, sense contrastar, mentides i filtracions. La seva, la de la ultradreta, és l’única versió gens original i sense subtítols. L’epifania de la rancúnia i el disbarat arriba amb els carrers buits, sense llaços grocs ni pancartes solidàries, amb la gent en xoc, CDRs sota sospita... i les presons ben plenes.
David Sassoli i l’Eurocambra són ara l’objectiu de la darrera facècia de Vox, que vol recuperar protagonisme tancant de moment, per elevació, la llarga llista de sospitosos, en la qual destaquen els noms de Carme Forcadell, Quim Torra o Roger Torrent. Si les denúncies són admeses a tràmit, la Fiscalia és convidada a fer els cors del relat. Si no s’admet, ja s’ha disseminat la sospita. En la impunitat dels fatxendes.
I són per tot arreu, com Miguel Durán, exdirectiu de l’ONCE, que va denunciar l’exjutge i senador d’ERC, Santiago Vidal. O l’Asociación de Víctimas del Terrorismo de Madrid contra els titellaires d’El Retiro. I Vox, de nou, contra Willy Toledo. I els Abogados Cristianos contra la processó del Coño Insumiso. I Amistad en Cristo Nuevo Amanecer contra la poeta Dolors Miquel pel parenostre en clau feminista. Exhibeixen la seva impunitat contra l’artista, professor i drag-queen Borja Casillas, o el desobedient Abel Azcona, però també contra l’escola d’Inca que volia seguir fent les classes en català, o la Nit de la Cultura de l’Obra Cultural Balear. O contra l’agrupació de l’esquerra independentista Endavant per un cartell on dues marededeus es besaven... I com volen el relat per a ells i sols per a ells, tampoc poden escapar-se els rapers, com Valtònyc, a qui va denunciar el grupuscle ultra Círculo Balear en un clímax d’ardor monàrquic. I sí que va confondre immunitat amb impunitat Albert Rivera. Malgrat no estalviar en verí, es varen arxivar totes les denúncies contra els professors de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca. De la Santa Inquisició, no n’escapen ni Dani Mateo, ni Jair Domínguez ni Toni Soler ni els ninotaires d’El Jueves.
La llista —que ve de molt abans— no s’acabaria —no s’acabarà— mai si no els parem els peus. Així, doncs, benvinguda la immunitat de Puigdemont i Comín... en la consciència que han de ser els carrers curulls de gent els que acabin amb les impunitats dels innobles.
