Escrivia Noemí López Trujillo a El vientre vacío que la nostra era una generació marcada per la desesperança. En primer lloc, per una qüestió de precarietat laboral, temporal i afectiva, que converteix la dilació ―de projectes vitals com la maternitat― en l’única constant de la nostra vida. En segon lloc, per l’absència d’un projecte col·lectiu. A diferència de la generació dels nostres pares, afegia l’autora, que havien canalitzat les ànsies de canvi a través del projecte de la Transició.
Aquest fragment em va fer adonar de fins a quin punt, malgrat que López Trujillo i jo compartim la mateixa situació de precarietat, tenim cosmovisions radicalment diferents. No només perquè la Transició, per a Catalunya, va significar la reinvenció del règim colonialista espanyol amb la benedicció de les elits catalanes, i catalanistes, sinó perquè una generació de millennials i zentennials independentistes sí que vam palpar un projecte col·lectiu sota el qual canalitzar les nostres ànsies emancipadores. Durant les últimes setmanes de setembre i totes les d’octubre, la República catalana va ser al carrer. Vam tastar la llibertat i part del nostre dol ha consistit a acomiadar aquella sobirania que se’ns va escolar pels dits. Van ser aquells dies els que van fer que teòrics queer com Paul B. Preciado veiessin en la revolta catalana la possibilitat d’obrir l’estat com un meló per qüestionar les seves fronteres internes i externes i crear noves formes de governar-nos.
El conservadorisme convergent, ara reencarnat en un junquerisme transversal a tots els partits ―no en va Sergi Sol intenta amb totes les seves forces ser l’omnipresent David Madí―, va frenar la revolta. Això em va fer pensar més enllà d’allò que he escrit altres vegades: com els fets del setembre i octubre del 2017 van suposar el trencament del temps quotidià i van esdevenir temps històric. El mal tancament de la revolta catalana ha fet que el temps quotidià no s’hagi reinstaurat del tot. És per això que, mentre el conflicte colonial no es resolgui, no es podrà gestionar cap institució catalana amb normalitat (quotidiana).
Fins ara no m’havia adonat que cada mena de temps va acompanyada d’una forma de fer política. Durant el temps quotidià que ha suposat el període autonòmic, els partits en tenien prou gestionant competències i preservant els seus espais de poder a entitats, mitjans i administració pública per anar fent, xino-xano. El temps històric, en canvi, necessita líders i estadistes. Una de les lliçons d’octubre és que no es pot iniciar cap revolta amb una mentalitat quotidiana. Ras i curt, el temps històric requereix que tothom sigui la millor versió de si mateixa. Això vol dir, entre altres coses, repensar la nostra relació amb el poder i la gestió dels béns comuns.
Una de les novetats de la setmana ha estat veure que els periodistes catalans, com la classe política i la resta de la societat, han estat presa dels efectes negatius del pensament quotidià. Resulta preocupant veure com professionals que representen el quart poder se sorprenguin veient com les reivindicacions per poder exercir la seva professió sense coacció són instrumentalitzades per partits espanyolistes com el PSC i cadenes agents del govern espanyol, com Antena 3. De la mateixa manera que els partits polítics han tapat les seves vergonyes amb el nepotisme, el gremialisme dins la professió ha deixat els periodistes completament desprotegits davant l’embat del temps històric, en el qual cada racó de l’espai públic i privat esdevenen escenari de lluites transcendentals.
A causa de la hibridació dels dos temps, i de les formes de gestionar-los, emergeix el debat sobre quins han de ser, respectivament, els rols de la ciutadania i els partits dins el moviment independentista. Eduard Voltas proposava que fossin les persones les que tibessin de la revolta, és a dir, les que impulsessin el temps històric, i que els partits es dediquessin a preservar les institucions ―gestionant el temps quotidià―. Certament, el Parlament, la Generalitat i els Mossos són les principals eines de constrenyiment de l’independentisme, i l'única vàlua que, de moment, tenen per al moviment és que no són en mans de l’espanyolisme. Ara bé, tard o d’hora la classe política haurà de trencar la legalitat espanyola per impulsar el moviment. Això va fallar l’1 d’octubre: el Parlament i la Generalitat van desobeir les lleis aprovades el 6 i 7 de setembre i van negar la legitimitat del referèndum, avançant-se al jutge Llarena en la vulneració dels drets democràtics del poble català. Pel que fa a les forces al Congrés, la seva missió seria impulsar el temps històric, és a dir, generar tant desgavell com sigui possible a la governabilitat espanyola, tenint en compte que el règim del 78 està pensat perquè els partits que el defensen sempre se n’ensurtin. Per fer-ho, caldria que aparquessin discursos basats en la impugnació del règim, car el mite de la Transició ha servit per desconnectar les lluites independentistes contemporànies de la repressió històrica que Catalunya ha patit a mans d’Espanya, reduint-la a una mostra més d’un malestar (espanyol) envers el sistema post-franquista.
Així doncs, qualsevol resposta independentista a la sentència ha de basar-se en una correcta gestió del temps històric, sense oblidar-se del quotidià. D’això en depèn el futur del moviment. Almenys, fins que la propera generació de polítics, els cremats però aguerrits millennials i zentennials, assumeixin el poder. Si els deixen i l’autonomisme no ha corsecat les seves ments.
