Aquesta setmana hi ha hagut una concentració de mig centenar de persones a les portes de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, convocades pel grup de treball en defensa de la sanitat pública. Desafiant les supersticions, el dimarts 13, sota la intensa calor d’un migdia de ple agost, es va denunciar el tancament de llits a l'estiu als diferents hospitals públics de Catalunya.
Es tracta d’una pèrdua de llits (es tanquen plantes i es rebaixa l’activitat dels quiròfans) que té lloc any rere any com a conseqüència del no cobriment de les vacances dels i les professionals dels centres sanitaris. Les conseqüències del tancament de llits, evidentment, les patim les usuàries i els usuaris així com els mateixos treballadors i treballadores, perquè ni la malaltia fa vacances, ni la cura de la salut tampoc.
La crua realitat, en primer lloc, és que d’una banda es produeixen els “clàssics” col·lapses a les urgències i d’altra banda l’acumulació de persones que són donades d’alta de les urgències i que han d’esperar per poder ser hospitalitzades als boxes, i són tractades allà fins que no hi ha llits lliures. En segon lloc, el tancament de llits i la reducció de l’activitat quirúrgica a l’estiu empitjora encara més les desesperants llistes d’espera i comportarà sobrecàrregues assistencials al setembre.
I malgrat tot plegat, això no és res més que la punta de l’iceberg. Segons les dades que ens faciliten els sindicats, només a l’Hospital Joan XXIII des que van començar les retallades s’han perdut definitivament 200 professionals i 100 llits. El pressupost de salut s’ha incrementat fins a superar el de fa una dècada, però les retallades no s’han revertit. La gran afavorida per aquestes retallades que van començar el 2010 ha estat la sanitat privada: la crisi ha servit per apuntalar el neoliberalisme i possibilitar que els serveis públics esdevinguin una font de lucre segura. Calia desballestar la sanitat pública per afavorir les mútues i la idea de “saltar-se les llistes d’espera” ha quallat entre qui s’ho pot permetre.
Igualment, els directius de tota la xarxa de centres concertats gestionats per ens que, suposadament, no tenen ànim de lucre han pogut fer créixer els seus projectes que els proporcionen suculents beneficis a costa de l’erari públic. No ens cansarem de recordar els sous astronòmics dels directius de centres com la Xarxa Santa Tecla, el Pere Mata o l’EBA Muralles Salut, en temps de crisi. Segons diversos mitjans em refereixo als 125.031,48 euros, 160.672,04 euros i 97.922 euros, que es van arribar a retribuir respectivament de forma anual.
És per això, que no podem limitar-nos a reivindicar un major pressupost en sanitat, que també, sinó que cal acabar amb la concertació públic-privada i construir un únic model 100% públic per a usuaris i professionals, per garantir que la totalitat dels diners públics es destini únicament i exclusiva a la cura de la nostra salut en les millors condicions possibles. Els diners, de totes i tots, hi són, es tracta d’impedir que ningú no es lucri a costa de la nostra malaltia.
