El President Torra assegurava la setmana passada, en relació a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, que la CUP som els seus socis preferents, en el sentit que confia en el nostre suport per aconseguir tirar-los endavant. És cert que, tal com deia a continuació el President, la CUP mai no hem format part del problema sinó de la solució, malgrat les nostres postures no sempre agradin, però en cap cas ens poden considerar els seus socis en aquesta nova etapa que podríem qualificar de processisme 2.0.
L’esquerra independentista fa dècades que treballa arreu dels Països Catalans per aconseguir l’alliberament nacional i social del conjunt del poble català. Des d’aquesta òptica exclusivament i mai sota postures partidistes hem hagut de protagonitzar moments de tensió tan grans com el de la nostra negativa a investir Artur Mas o la nostra negativa a aprovar els pressupostos –els primers, és clar.
Des d’aquesta mateixa lògica avui, la CUP en cap cas pot contribuir a alimentar aquest processisme 2.0., un cop ha quedat demostrat que allò que es prometia com la solució de tots els mals que patia l’independentisme, disposar d’un govern efectiu, només ha servit per dilatar el sotmetiment tant a l’Estat espanyol com als dictats de la lògica neoliberal.
És a dir, d’una banda es predica sobre “fer República”, i d’altra banda es practica l’acatament de les resolucions aberrants dels tribunals espanyols –la darrera, la suspensió dels diputats i diputades encausades per Llarena– i la fe en una solució pactada com a resultat de la bona voluntat d’un govern espanyol que segueix negant el nostre dret a l'autodeterminació. O bé, d’una banda es parla de la necessitat d’eixamplar la base de l’independentisme i d’altra es perpetua la gestió neoliberal autonomista incapaç de solucionar problemàtiques tan greus com les llistes d’espera sanitàries o el tancament de llits als hospitals, el traspàs de diners públics a la sanitat privada, la misèria creixent entre la classe treballadora que cada cop té més rostre de dona –fa uns dies es feia públic que una de cada quatre dones assalariades cobra menys de 840€ mensuals–, les problemàtiques de l’habitatge que en cap cas se solucionen subhastant pisos, o els imperatius del pagament del deute i els topalls de dèficit imposats per l'Estat espanyol.
Alhora, també com a part d’aquest processisme 2.0., hi hem d’afegir el paper galdós d’un conseller d’interior que no només llença afirmacions tan ridícules com qüestionar que l’extrema dreta està organitzada, sinó que a més equipara les protestes dels CDR a les agressions feixistes que s’ha mostrat incapaç d’afrontar. Comparar les accions reivindicatives dels CDR amb la violència feixista amb l’afegit d’acusar la CUP d’estar-hi al darrera és imitar fidelment el paper que fa la dreta espanyolista més rància. Francament, tan de bo la tasca de fiscalitzar les promeses electorals dels partits polítics no fos quelcom anecdòtic, sinó una pràctica habitual del conjunt de la ciutadania entesa com un símptoma de bona salut democràtica.
Davant de tot plegat, ara mateix, que no comptin amb nosaltres ni per criminalitzar els CDR, ni per blanquejar el sotmetiment a l’Estat espanyol, als seus tribunals i a les seves imposicions de pagament del deute. Si no hi ha un gir de 180º, si us plau, que no ens demanin sacrificis per aprovar pressupostos autonomistes i neoliberals, fruit de les engrunes pidolades a l’Estat, que beneficiaran als de sempre però presentats de forma que aparentin ser progres. Per això ja tenen al PSC i fins i tot als comuns.
