És evident que, pel que fa a la lluita per l’alliberament nacional del nostre poble, mai no havíem arribat tan lluny com ara. És igual de cert, però, que estem clarament pitjor que fa un any, pel que fa als costos repressius però, especialment, en relació a la paràlisi institucional de l’independentisme, la qual s’ha traduït en una lògica desorientació al carrer i en un justificadíssim emprenyament popular generalitzat.
Fins fa poc, el principal factor que jugava en contra de l’independentisme era la manca d’una estratègia conjunta per part dels partits per fer efectiu el dret a l’autodeterminació. Després del passat 21 de desembre, però, un altre element ha quedat al descobert: la desmobilització per part de les mateixes forces independentistes. El preludi a les mobilitzacions del 21D va consistir en una criminalització de la protesta farcida de demagògia que ja havíem vist als mitjans espanyols i per part dels dirigents del 155, però que, aquest cop, també provenia de mitjans públics catalans i fins i tot de líders independentistes.
Escoltant les tertúlies radiofòniques i televisives, qualsevol persona podia arribar a la conclusió que el 21D s’acabava el món. La realitat va ser ben diferent. El resultat va acabar sent una desmobilització generalitzada alhora que s’havia imposat el fals relat de la violència sobre accions de protesta que s’han fet tota la vida a infinitud de lluites socials o laborals, com són els talls de carretera o aixecar peatges. Al mateix temps, el “govern efectiu” es reunia a Pedralbes i sopava amb el gobierno espanyol, en companyia de la mateixa patronal que va protagonitzar el xantatge posterior a l’1 d’octubre, en pro d’un diàleg que, d’entrada, no reconeix el nostre dret a l’autodeterminació.
Ara ens trobem a les portes d’uns judicis que són el mirall de la putrefacció del règim del 78. Una causa judicial de país i contra tot un país, mitjançant la qual persones innocents han estat privades de llibertat i altres han hagut de marxar a l’exili, però que és la punta d’un gran iceberg que compta amb més de mil persones represaliades, incloent alcaldes, alcaldesses, bombers, docents, etc. Concretament, el dimarts 12 de febrer l’Estat comença la seva farsa judicial amb una sentència que porta des de l’inici signada. Està clar que l’única forma de guanyar aquest judici és invertint la lògica i que siguem nosaltres qui acusem l’Estat, dins i fora de la sala.
No caure en la desmobilització és un deure per part de tothom qui vulgui recuperar el mandat de l’1 d’octubre, aquell que entenia que, irònicament, només la desobediència civil pot forçar l’Estat espanyol a actuar de forma democràtica. La República catalana es va guanyar al carrer i aquests judicis, també. Ens han de trobar alçades, organitzades i mobilitzades des del primer dia dels judicis.
